Fa dies que sentim, als nostres països veïns, l’expressió “prioritat nacional”, utilitzada principalment per partits i moviments de dreta identitària i nacionalpopulista arreu d’Europa que defensen que els nacionals han de tenir preferència davant la resta de treballadors I treballadores en drets, recursos o reconeixement social.
És un discurs que, fins fa poc, no havia tingut gaire recorregut a Andorra. O, si més no, no amb la intensitat amb què ha començat a aparèixer aquesta legislatura. Un discurs adaptat a la realitat andorrana i formulat sovint amb més prudència que en altres països, evitant explícitament –almenys fins ara– contraposar els andorrans amb la resta de residents.
Ara fa unes setmanes, durant el debat sobre la modificació de la Llei de la nacionalitat, un dels grups parlamentaris va justificar l’enduriment de les condicions per obtenir la nacionalitat andorrana apel·lant precisament a la idea de “prioritat nacional”. Més enllà del contingut final de la llei –que també donaria per a més d’un article d’opinió–, el debat de fons és què implica assumir aquest concepte en el discurs polític andorrà.
Perquè quan es parla de “prioritat nacional”, què es vol dir exactament? Prioritat en què? I sobretot: qui decideix qui forma part del “nosaltres” legítim?
L’Andorra que coneixem avui és, en gran part, fruit de les persones que un dia van decidir venir aquí a treballar, a construir un futur i a fer créixer el país amb el seu esforç. Persones que van venir a buscar oportunitats, però que també van contribuir decisivament al progrés econòmic i social d’Andorra. Sense aquella generació de persones vingudes de fora, l’Andorra moderna simplement no existiria tal com la coneixem avui.
La prova més evident és que molts de nosaltres som fills i filles d’aquella immigració. Persones que van arribar sense tenir la nacionalitat andorrana, però que van treballar, van arrelar, van formar una família i van fer d’Andorra casa seva. Avui, molts dels seus fills i filles tenim el passaport andorrà. I moltes d’aquelles persones, malgrat les dificultats i els obstacles administratius que sovint han hagut de superar, també han acabat obtenint-lo.
Imaginem per un moment que, en aquells anys, ja s’hagués imposat aquest discurs de la “prioritat nacional”. Imaginem que s’hagués exclòs totes aquelles persones –els nostres pares, les nostres mares, els nostres avis– pel simple fet de no tenir el passaport andorrà. Quina Andorra tindríem avui? Quin país seríem? I on seríem nosaltres?
Per això preocupa tant la normalització d’aquest llenguatge. Perquè darrere expressions aparentment innocents s’amaga una determinada manera d’entendre la societat: una societat dividida entre els qui “pertanyen plenament” i els qui sempre són considerats una mica externs, encara que faci dècades que viuen, treballen i contribueixen al país.
Defensar Andorra i la seva cohesió social és imprescindible. Però això no s’aconsegueix aixecant fronteres internes ni alimentant discursos que generen divisió. La cohesió d’un país petit com Andorra no es construeix excloent, sinó integrant. No es construeix fent sentir a una part de la població que mai serà “prou andorrana”, sinó fent que tothom que estima aquest país i hi contribueix se’n senti part.
Perquè el futur d’Andorra no passa per decidir qui és “més andorrà” que un altre. Passa per construir un projecte compartit, cohesionador i inclusiu, capaç de reforçar la nostra identitat sense caure en discursos importats que, en altres llocs d’Europa, només han servit per dividir la societat.
