Mai surto de casa sense esmorzar, però igualment m’agrada prendre un cafè amb llet a mig matí en un bar, mentre llegeixo els diaris. Bé... el que s’entén ara per llegir. Dono un cop d’ull als titulars i les primeres línies i si hi ha alguna cosa que m’interessa, torno a la notícia, amb més calma, en acabar el repàs inicial.

Aquesta última setmana m’ha resultat bastant curiosa. Dijous, mentre mullava el croissant al cafè, El Periódico de Catalunya em presentava, en la portada i en l’obertura, l’agenda del proper Primavera Sound.

Però va ser en començar a passar les pàgines que vaig deixar de llegir per un moment i vaig pensar: això va de debò? L’obertura del diari m’explica qui tocarà en un festival de música i a la pàgina 9 m’assabento que hi ha hagut un atemptat a Kabul amb un balanç de 90 morts i més de 400 ferits. No els culpo. Suposo que, al final, ens donen el que els demanem, la qual cosa no parla molt bé de nosaltres. De fet, en el mur del meu Facebook no van aparèixer ni banderes ni persones resant.

Aquell dia va ser estrany. Ens informàvem de l’entrada en vigor de la llei sobre els cognoms materns, cosa absolutament fonamental i necessària per a la identitat individual. No obstant això, vaig començar a passar les pàgines buscant una notícia sobre alguna llei que millorés el problema de la violència de gènere o de com equiparar els sous de les dones amb els dels homes, però no en vaig trobar cap. Potser era un breu a la pàgina 15 i no el vaig veure, que despistat estic últimament!

I per arrodonir un dia perfecte, les xarxes esclataven d’indignació en intentar comprendre quina classe de president tuitejava la paraula covfefe, veu inexistent en el seu idioma i en qualsevol. Els mems no van trigar a arribar i la tercera bomba de fum en un parell d’hores va enfosquir la notícia de la sortida dels EUA de l’acord de París sobre el canvi climàtic. Res de nou sota el sol.

I per fi va arribar dissabte. Tots estirats al sofà ens escandalitzàvem per la notícia que una persona (en aquelles hores de la nit) moria a Londres, víctima d’un atemptat terrorista. Els programes de televisió es van interrompre i van començar els informatius especials. No vaig poder evitar preguntar-me: un mort és més important que noranta? La resposta ja la sabem tots. La qüestió no és numèrica sinó de distància. I Londres és molt a prop.

Estic fent demagògia, ho sé. A mi tampoc em van importar els morts a Kabul, i tampoc m’interessen els refugiats, aquests que mai arribaran a les nostres muntanyes, però bé... jo cada dia aixeco el cap i li dic “hola” a la parella blanca, cortesia de la Biennal de land art. Això compta, no? Doncs vinga. Covfefe per a tothom. Jo convido.