Una democràcia plena, on els valors fonamentals dels éssers humans estiguin garantits, esdevé impossible sense una justícia imparcial i eficaç. Cal també que les lleis siguin garants d’aquesta justícia democràtica. Per tant, els legisladors tenen un paper molt important, perquè si no ens podem trobar amb la paradoxa que ja ens advertia sant Agustí: “La justícia absoluta, pot esdevenir la més absoluta de les injustícies”. 
En el debat jurídic i filosòfic sobre la naturalesa de la justícia, dues grans tradicions han marcat profundament la manera d’entendre el dret: el iusnaturalisme i el iuspositivisme.
D’una banda, el iusnaturalisme, o justícia natural, es fonamenta en la idea que el dret té un origen superior a la simple voluntat humana. Beu de la raó, de la moral o d’una naturalesa considerada universal, i defensa que hi ha principis que són vàlids arreu i en tot moment. Així, es tracta d’un dret que es concep com a universal, immutable i per damunt de qualsevol llei dictada pels humans. En aquest marc, drets com el de la vida o el de la llibertat no depenen del que estableixi un govern, sinó que són inherents a la condició humana.
D’altra banda, el iuspositivisme, o justícia positiva, situa l’origen del dret en la voluntat humana i en les estructures de poder establertes, com ara els parlaments o els poders sobirans. Es tracta d’un dret que és, per definició, variable i temporal, que es concreta en normes escrites i que té un caràcter coactiu, ja que és imposat per l’Estat. En aquest sentit, exemples clars en serien els codis penals, les lleis de trànsit o les constitucions vigents, totes elles fruit d’un procés formal de creació normativa.
La diferència fonamental entre ambdues concepcions rau en la relació entre moral i dret. El iusnaturalisme defensa que ambdós àmbits són inseparables, fins al punt d’afirmar que una llei injusta, per definició, no pot ser considerada llei. El iuspositivisme, en canvi, estableix una separació clara entre moral i dret, i sosté que la validesa d’una norma no depèn del seu contingut ètic, sinó del fet d’haver estat creada d’acord amb els procediments formals establerts.
En el llenguatge jurídic, la probatio diabolica designa aquella exigència probatòria pràcticament impossible de satisfer. Es tracta de situacions en què es demana demostrar un fet negatiu o inverificable –com ara provar que no s’ha comès una acció o que mai no ha existit un determinat dret–, traslladant així una càrrega de la prova desproporcionada a una de les parts. La doctrina moderna tendeix a rebutjar aquest tipus de plantejaments, ja que vulneren el principi d’equitat i buiden de contingut real el dret de defensa.
Un exemple històric paradigmàtic el trobem en els processos de bruixeria als Pirineus, també a Andorra, entre els segles XVI i XVII. Les dones acusades de bruixeria havien d’afrontar imputacions basades en fets invisibles o sobrenaturals, com suposats pactes amb el dimoni o pràctiques malèfiques. En aquest context, la defensa esdevenia una autèntica probatio diabolica: se les obligava, en la pràctica, a demostrar que no eren bruixes, és a dir, a provar la inexistència d’uns fets que, per definició, no podien ser objecte de verificació empírica.
Aquests episodis mostren fins a quin punt un sistema jurídic pot esdevenir injust quan altera les regles bàsiques de la prova. Darrerament he constatat que cada cop hi ha més gent que ha de passar pel mal tràngol de ser sotmesos a una probatio diabolica. 
Estem perdent aquella dolça convivència emanada de la bona autoritas per damunt de la mala potestas. Per a més INRI, ens aboquem cap a una catàstrofe descomunal, començant per la certificació de la mort del dret internacional com hem constatat les darreres setmanes.
La probatio diabolica està tornant a ser una potent base jurisprudencial, cada cop menys discutida. Cal combatre-la: Affirmanti incumbit probatio.