Veient totes aquestes cimeres internacionals plenes d’homes i de testosterona –la majoria inútils i ineficaces– on riuen, s’agafen pel coll i es van donant copets a l’esquena, gairebé m’alegro que només hi hagi un parell de dones còmplices de la seva ineptitud. I no ho dic amb ànim de revenja, sinó amb l’esperança que si hi haguessin més dones dirigents polítiques, les coses anirien millor. No perquè les dones siguem més intel·ligents que els homes, però potser sí més prudents, més pràctiques, més resolutives i, en tenir múltiples assumptes per atendre fora del món laboral, tenim menys temps per perdre en els preliminars i el cigarret postcoital de les reunions.

En la paritat, en general tothom hi està d’acord, a menys que siguis un carcamal. Almenys pel que fa al principi, perquè si et pares a pensar, la mixitat i la diversitat no estan tan malament en infinitat de coses...

El problema, però, és quan es tracta de concretar, quan implica bellugar-se de debò per transformar els vells costums. Llavors ja no corre tanta pressa, ho podem deixar per demà, o passat demà, o per què no, per al pròxim 30 de febrer –aix, la procrastinació!

I és que la paritat necessita un esforç per part dels homes... però també de les dones!

Dels homes, perquè suposadament haurien de deixar el lloc que tenen previst conquerir. Un lloc que en realitat no és el seu, tot i que alguns mantenen certa relació de possessió, fins i tot de territorialitat amb el lloc en qüestió.

De les dones, perquè han d’expressar més clarament les seves ambicions, aprendre a valorar més el seu talent, gosar a assumir les ganes d’exercir el poder sense fer cas de la càrrega mental del que ha estat el seu rol pels segles dels segles.

És un esforç per a les organitzacions, que han de repensar la seva cultura i revisar el seu funcionament per tornar-se més acollidores i tenir en compte les múltiples obligacions professionals i familiars –que qui tingui ganes d’anar a una reunió de partit després d’haver rentat el cul, banyat, alimentat, posat al llit les criatures, llenci la primera pedra– i promoure altres maneres de fer política, altres lideratges i altres recorreguts d’accés a les responsabilitats. Esforç que, val a dir, beneficia tothom, dones i homes. I és que la paritat empeny i fa trontollar els fonaments de la cultura política i empresarial establerta, i per tant, provoca resistències reals.

Algunes mereixen que ens hi aturem perquè posen el problema del valor real de la dona quan es tracta de discriminar positivament per permetre’ls-hi accedir al poder. Val a dir que les polítiques de quotes han revelat la seva eficàcia arreu on s’han aplicat, en oferir models d’èxit motivadors per a altres dones que ja no senten la necessitat d’aquesta escaleta per gosar existir... Les dones-quota són també dones pioneres que han obert camí a les que venen al darrere. I això compta.P

odem discutir també el malestar que senten algunes i alguns quan l’objectiu de la paritat està lligat només a la seva identitat de gènere, en lloc de destacar el seu talent. Qui té ganes de ser reconegut només pel seu sexe de naixement? Cert. Però hauríem de reconèixer que la desigualtat en la representació sí que és deguda al sexe de naixement: a segles de discriminació, i una bretxa temporal en l’accés als drets polítics i econòmics.

Fet i fotut, les dones que assumeixen responsabilitats no són, per experiència, més dolentes que els homes, cosa que va en el sentit de la igualtat real de fons: que tinguem el dret de ser brillants sigui quin sigui el nostre sexe, i això també inclou el dret a la mediocritat per a tothom. Són coses que passen, als homes i a les dones.

Ja, ja sento com us poseu les mans al cap, i percebo també la presumpció d’histèria que acompanya qualsevol opinió contundent per part d’una dona. Però pensant-hi bé, potser la histèria no està del costat que se l’espera.