‘Progres’, ‘llacistes’ i ‘periodistos’

L’altre dia ens vam assabentar que al Govern espanyol existeix una direcció general d’Igualtat de tracte i diversitat etnicoracial –quin títol tan fabulós–. Segur que ho recorden: la directora de la cosa aquesta va dimitir perquè és més o menys blanca –es diu Alba!– i amb aquest honorable gest pretenia donar més “visibilitat” als col·lectius “racialitzats”. L’ha substituit, en fi, una senyora d’origen equatoguineà. Negra, vaja. I per tant “racialitzada”. Tot plegat tendeix, ja ho veuen, a l’esperpent, perquè raça és un terme referit exclusivament a certs animals domèstics. Sobta la insistència en aquest inquietant i acientífic concepte en qui precisament l’hauria de combatre. Però és que, a més, apartant la tal Alba del càrrec pel fet de ser blanca (!) el que s’ha aconseguit és precisamernt “racialitzar-la”: automàticament, per tant, hauria de convertir-se en persona idònia per exercir-lo. És el que té la neollengua progressista, tan creativa d’altra banda com la llacista, i que retrata amb precisió una mentalitat estabulada, gregària i semiàgrafa. Pensin en nyaps conceptuals com ara demarcació i territori, que van néixer amb l’alta missió d’esborrar les nefandes províncies i que s’han convertit en marca d’estil –i de dignitat!– als mitjans catalans. Com Estat, elevat a sinònim d’Espanya: com si no hi hagués altres estats. I així, xino xano, arribem al llenguatge inclusiu, amb engendres com ara alumnat i ciutadania, que condueix directament a aquell titular sensacional d’un periòdic nostrat: “Persones amb capacitats diferents participen en l’organització de XXX”. Entendran que de vegades tingui la temptació de firmar no com a periodista, sinó com a periodisto.