La generació més ben preparada d’andorrans i la que viurà (i viu) pitjor que els seus pares. Els millennial, generació Y, ninis, la generació perduda, en definitiva, els nascuts entre els 80 i els 90, normalment fills de la generació del baby boom. Ens han posat diferents noms, no sempre agradables, sobretot tenint en compte que els adults van crear la societat en la qual hem crescut, tot i que això no és el pitjor.

En una societat creixent amb un model polític democràtic i econòmicament capitalista, molts joves s’han format gràcies a pares sacrificats que han treballat molt per donar un futur millor als seus fills. El mateix model que ens va prometre un futur de riqueses i benestar és el que ara ha destruït aquell somni i l’ha convertit en una realitat més crua per a la nostra generació; una situació d’inestabilitat amb sous inferiors, pitjors condicions, dificultats per adquirir estabilitat laboral. En canvi som la generació més ben preparada, joves amb formacions professionals, carreres, màsters i doctorats que complim allò que se’ns va dir que seria imprescindible per viure millor, tenir èxit, ser reconeguts, etc.

La crua realitat és que hi ha promeses que no es poden complir perquè no pot existir un model basat en el creixement constant, indefinit, no estic descobrint res, les dades estan allà, consumim més del que el planeta és capaç de generar en un any, però potser això els nostres procreadors no ho van saber veure. En qualsevol cas intentar seguir creixent és el suïcidi. Fa uns dies llegia Jordi Gallardo en aquesta mateixa columna d’opinió fent referència al nou llibre de Niño Becerra i donant receptes pel que vindrà. (...) “Primera, l’eficiència i la innovació per poder assolir una llibertat econòmica millor repartida. Segona, la sostenibilitat econòmica per determinar com i fins on hem de créixer. I tercera, la responsabilitat social dels sectors públic i privat envers les noves generacions i el nostre entorn.”

Estic d’acord amb la primera i la tercera mesura, però no amb la segona, pel que ja he exposat anteriorment. Aprofito per recomanar Arcadi Oliveres com a economista i divulgador, i els models de decreixement econòmic i d’economia circular com a exemples factibles i que s’haurien de contemplar com una opció valida. Crec que l’eficiència i la innovació han de passar per donar ús als coneixements que tenim els joves, i per què no dir-ho, l’experiència, sobretot aquells que estudiàvem i treballàvem a la vegada i que vam acabar d’estudiar fa menys de deu anys.

Pel que fa a la tercera mesura, si per noves generacions es refereix als infants, potser podríem començar a revisar què succeeix en el model d’educació andorrana amb les contractacions, els experiments pedagògic-tecnològics, les avaluacions ambigües, etc. Si això passa en organismes que depenen del ministeri, podeu imaginar què passa en els que depenen de comuns i entitats privades, contractacions irregulars, manca de titulacions, divergències salarials injustes, impossibilitat de fer carrera professional, i per què no dir-ho, directors un tant psicòpates, i això no ho dic jo, són estudis i les dades estan a l’abast de tothom; potser caldria revisar i començar a donar pas a una nova època. Potser cal començar a reconèixer que s’ha fet malament per canviar-ho i construir de nou.