Deia ahir el cap dels banders, Ferran Teixidó, que aquells propietaris de gossos que avui dia encara no recullen els excrements dels seus animals quan van pel carrer no se’ls pot qualificar d’altra cosa que d’incívics. Hi estic d’acord. No serà que no s’hagin fet campanyes de sensibilització, que no s’hagi fet divulgació de les normatives i que no s’hagin posat facilitats. Però noi, es veu que a tothom li fa fàstic trobar-se una tifa humana pel carrer però si és la d’un gos, hi ha qui ho deu considerar diferent. Jo no. A mi el fàstic se m’enfila als mateixos nivells. I sovint, passejant i veient com algun d’aquests propietaris incívics anima al ca a fer les seves necessitats en plena vorera, a la porta d’un domicili o en un parc on jugaran infants, em venen ganes de dir-li el nom del porc. O millor, d’immortalitzar el moment amb la càmera del mòbil i difondre’l a través de les xarxes socials. Però, quan arriba el moment no ho faig. Per què? Per por, suposo. No seria la primera vegada que l’enfrontament amb un incívic acaba a cops o amb una esbroncada important a la via pública on qui acaba marxant amb la cua entre cames és aquell que es preocupa per mantenir els carrers nets i fer veure la necessitat de poder conviure en pau. De fet, deia Teixidó, també, que aquest tipus de conductes incíviques “la mateixa societat no les hauria de permetre”. És cert. Però segurament el temor a ser reprès per la crítica i potser saber-se sol contra el món fan difícil que es giri la truita i que entre tots contribuïm a fer passar vergonya a qui realment s’ho mereix. Als que simplement són incívics.