A propòsit del ‘Manual Digest’

Aquest any les referències públiques al Manual Digest es multipliquen, aquesta és la meva percepció. Hem conegut l’homenatge d’Antoni Morell en forma de carta oberta a Antoni Fiter i Rossell –De la governança d’un país–, hem vist les màximes que a les xarxes socials ha anat afegint el perfil del Centre de Recerca Històrica de l’IEA, també hem vist articles i fins i tot l’hem sentit citar al Consell General amb més freqüència  a la qual se’ns tenia acostumats. Semblaria, doncs, que el que es considera text fundacional de la literatura andorrana té una vida ben present. 
Però aquesta presència a la vida pública no és casualitat. Existeix una voluntat derivada potser del moment present, on la incertesa atia l’olfacte de referències més o menys fixes, un anhel que converteix el Digest del 1748 en una obra clàssica. Per a Jorge Luis Borges, clàssic és “aquel libro –no puc si no citar-lo en la seva llengua– que una nación o un grupo de naciones o el largo tiempo han decidido leer como si en sus páginas todo fuera deliberado, fatal, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término. Previsiblemente, esas decisiones varían”.
El Manual Digest –i especialment el seu llibre sisè, que conté les cèlebres Maximas Christianas, de Verdadera Politica, y Solida prudencia, las mes utiles per la conservacio del estat delas Valls de Andorra– és aquest text que semblaria que molta gent ha decidit llegir com a “deliberat, fatal, profund com el cosmos” i que es podria interpretar sense fi essent, per tant, útil avui, en circumstàncies tan similars a les que fou redactat. 
Joan Massa –també cèlebre comentarista de l’obra– considera clàssics, a l’edició del 2000, “aquells llibres que mai acaben de dir tot allò que volen dir, que contenen una inesgotable capacitat de suggeriments i de lectures, en què sempre trobem quelcom de nou i alliçonador. Són textos persistents i insubmergibles, que continuen dient i fent reflexions valuoses per als lectors d’avui”. Aquesta definició es diferencia de l’anterior i alhora hi queda compresa ja que, efectivament, decideix llegir el Manual sota la interpretació sens fi, adaptativa a cada moment històric, a la recerca de la identitat –unes línies més endavant, al text citat, s’hi refereix explícitament–, terme que també acostuma a sobrevolar determinats debats a hores d’ara. 
Si llegim bé la definició de Borges, allà ens ho diu ben clar: tot clàssic és fruit d’una decisió, a tot clàssic se li atribueix una gravetat en el contingut i una infinitud que n’accentua la importància. Per a mi, i això és evidentment una opinió, en ocasions la gravetat és un pes que es pot endur el text a les profunditats insondables on l’eternitat és la fosca. Interrogar-lo, discutir-lo de tu a tu, com fa Morell, el reviu: “Però en un moment o un altre has de dir què penses. O no, Antoni?”