Abans de res, voldria desitjar-vos a tots un fantàstic any nou ple de coses bones i que les no tan bones hagin quedat enrere. De fet tots esperem que el nou any ens dugui salut i felicitat. També esperem que les coses que han de canviar, canviïn, les que han d’evolucionar, ho facin, i el que és important, realment ho sigui. I és que, qui més qui menys, tots tenim algun propòsit d’any nou. Sovint es queden en això, propòsits, però la gràcia potser està a intentar-ho. Deixar de fumar, anar al gimnàs, aprimar-se, ser més amable… N’hi ha per a tots els gustos. 
Ara soc al sofà, el dia de l’aniversari del meu fill, que dorm des de fa una estona, i em demano quin és el meu propòsit per a aquest 2023. Ràpidament el meu pensament fuig cap a Aixàs, on hem anat amb el Jan aquesta tarda abans de fer la festa dels seus 5 anys. M’adono divertit que ell encara no se’n deu plantejar, de propòsits d’any nou. Hem contemplat una fantàstica posta de sol. Semblava que la muntanya cremés de tan  vermella que es veia amb la llum crepuscular. Propòsit: seguir cercant plegats moments especials com aquest. Però intentant concentrar-me en l’escrit, m’adono que més que intentar canviar res de mi mateix, que de ben segur alguna cosa hauria de millorar, el que canviaria són moltes de les barbaritats que veig que passen encara i que em regiren per dins. Me’n venen al cap dues de ben dispars.
La primera és de l’altre dia en l’Atrapa’m si pots de TV3 en la seva versió nadalenca per a infants. Es tractava d’endevinar quina és aquella planta que comença per la lletra m que s’utilitza en els pessebres. El pobre nen va deixar anar el barbarisme musgo, o millor dit, musgu. El presentador va sentenciar: no la podia donar per vàlida perquè el programa es feia en català.
La cara del nen transmetia una barreja de resignació i incredulitat. De fet, havia endevinat de quina espècie vegetal es tractava i el mot que havia dit començava també per la lletra ema. Puc entendre que en el concurs amb adults puguis no deixar passar aquella resposta, però en el cas d’un nen, que no era per cert castellanoparlant a casa, vaig trobar poc afortunada la resolució final. Una simple qüestió lingüística, absurda a més no poder, penalitzava aquell nen. Segur que hi ha altres maneres menys irrisòries de protegir i potenciar la llengua catalana. Això sí, al pobre se li devia quedar gravada la parauleta per sempre. El presentador va carregar de vigència allò que la letra con sangre entra.
I la segona barbaritat, d’aquelles que t’ho remouen tot per dins, encara no té desenllaç. Es tracta del futur incert del futbolista iranià que va gosar protestar contra el règim dels aiatol·làs. Si ja era prou indignant que un jove comprometés la seva vida per defensar uns valors, m’ho va semblar encara més en veure com el món del futbol restava impàvid, immers en ple Mundial de Qatar.
L’univers del futbol mai m’ha cridat l’atenció, la veritat, però sempre he pensat que l’esport, i per tant també el futbol, estava envoltat de sentit comú i valors fonamentals. Algun bon amic meu, molt relacionat amb aquest esport al país, em dirà segurament que l’ofèn el dubte que ara em ve. I segurament també em dirà que les altes esferes del futbol mundial són un món a part i que no representen, per sort, els valors que sí té la immensa majoria d’adeptes, jugadors, entrenadors… Màxim respecte per a ells. Però el cas és que aquelles esferes en les quals la gent corrent hauria d’emmirallar-se no són capaces de defensar i assegurar la vida d’un jugador que s’ha atrevit a defensar allò que ja no caldria defensar. És una barbaritat matar algú, notori o no, per alliçonar i atemorir perquè gosa defensar la llibertat i la vida. Una aberració que el totpoderós món del futbol no pot o no vol aturar. Així que permeteu-me que doni ànims a aquells qui teniu propòsits personals d’any nou.  La constància serà la clau. Però pensem també en aquells propòsits col·lectius que ens faran una societat millor. Bon any a tothom!