Escudar-se en la protecció de dades per no donar una informació, no amb nom i cognoms, sinó de tipologies i casos, no és admissible. Ho sento. Però cada vegada més es posa aquesta excusa per impedir saber i informar. “No em preguntis per casos concrets perquè no et diré res perquè per protecció de dades no puc”. Això m’han dit ja en diverses ocasions, i veig que la cosa va en augment. I per a mi és alarmant, perquè per aquesta regla de tres no podríem parlar de gairebé res. I això no pot ser, i més quan ens queixem –i amb raó– que falten dades, tan necessàries per poder dibuixar i aplicar les polítiques necessàries per incidir en certes situacions. Un exemple: jo no diré que tal persona té una depressió, però sí que he de poder dir, si és així, que els casos de depressió s’han disparat, per exemple. Entenc que és una qüestió mèdica i social en la qual s’ha d’incidir posant més recursos per poder tractar i acompanyar les persones que la pateixen. I com aquest cas en podríem posar milers. Tinc la sensació que sota el pretext de la protecció de dades se’ns vol tapar la boca, almenys m’hi he trobat per raó de la meva professió. I no pot ser de cap de les maneres. Un altre exemple. Si vols saber com està anant un projecte que pels motius que sigui no acaba d’arrencar, el responsable de torn s’empara en la protecció de dades per no dir que allò no funciona. Em sembla no només de mal gust i de manca de transparència, sinó d’atrinxerar-se rere un mur fals que com que ara està tan en voga serveix de cuirassa per a tot. I no. Una cosa és la protecció de dades personals i una altra la llibertat d’informació i expressió. No ens confonguem.
