El prestador va obligar Karim a donar la filla com a núvia per pagar el deute pendent. La família viu des de fa un any en una casa llogada en un camp de desplaçats.

“Tu també vols una mica de te, Farhana?”, li pregunta a Nasrin quan ella se serveix una copa per a ella i el seu marit Karim. La seva filla petita, Farhana, de cinc anys, canta amb un somriure a la cara. Ella deixa les seves joguines a un costat –uns quants taps d’ampolla i un llapis vell– i s’asseu al costat del pare. El gener és el mes més fred a l’Afganistan i les temperatures baixen fins a -15ºC. La casa familiar, feta de fang, d’una sola habitació, és freda i fosca.

Karim solia dirigir el negoci ramader de la seva família a la seva ciutat natal de la província de Ghor, al nord-oest de l’Afganistan. Amb la crisi que va assolar el país, el negoci va fracassar i va deixar la família amb deutes aclaparadors que van ascendir a 115.000 afganis (1.100 euros, aproximadament). Incapaç de pagar el préstec i tement per les seves vides per les amenaces de prestadors agressius, la família va fugir de la ciutat natal en la foscor de la nit.

Des de fa un any, la família ha estat vivint en una casa llogada en un camp d’internament de persones desplaçades internament (IDP) als afores de la ciutat d’Herat.

L’hivern d’enguany ha estat excepcionalment dur per a Karim i Nasrin, exacerbat per la deterioració de la situació humanitària del país, la creixent violència, l’atur i la falta de menjar. Karim i Nasrin van fer treballs esporàdics al voltant d’Herat per mantenir la família protegida i alimentada. El camp alberga gairebé 40.000 famílies.

Un dia, el prestador va aparèixer a la porta de Karim a Herat. Karim no estava en condicions de pagar cap deute. Aprofitant-se, el prestador va obligar Karim a acceptar donar a Farhana com a núvia per pagar el deute. Karim tenia sis mesos per pagar el deute o lliurar Farhana. Nasrin estava fora de la feina i mai va saber res d’aquest acord.

Karim va intentar desesperadament trobar una solució. Fins i tot va intentar creuar l’Iran de manera il·legal per aconseguir treball allí, però va fracassar. Durant mesos, el treball de neteja a temps parcial de Nasrin en una fàbrica de resina a penes va mantenir alimentada la família.

El prestador va tornar a trucar, aquesta vegada per endur-se Farhana per sempre. Aquesta vegada no es va eludir l’inevitable. Es va produir un altercat violent, i llavors Nasrin es va assabentar de l’arranjament amb Farhana. El seu cor es va enfonsar.

“Només té cinc anys! La meva filla no pot sobreviure sense mi”, va cridar Nasrin.

Sense cap alternativa a la vista, Nasrin es va dirigir als veïns per demanar ajuda. El seu crit d’ajuda va atreure una multitud, inclosos els membres del Comitè de Protecció Comunitari del Camp.

Unicef va ajudar a establir aquests comitès de protecció infantil dirigits per la comunitat amb ancians i líders locals com a membres. La comissió es reuneix regularment per debatre qüestions relacionades amb el benestar dels infants en els camps i per mitigar els incidents de violacions sobre els seus drets, com els matrimonis infantils, la violència contra els nens i l’educació de les nenes. El personal de l’Unicef assisteix a la reunió cada mes i treballa estretament amb la comissió per operar espais i centres d’aprenentatge favorables als nens; i per oferir protecció infantil, salut i serveis de nutrició a tots els infants que viuen dins del camp. El Comitè de Protecció de la Comunitat va aconseguir convèncer el prestador que no retirés Farhana per ara i va assegurar que Karim pagarà el deute aviat.

Des de l’incident, el personal d’Unicef es troba amb freqüència amb Karim i Nasrin. Farhana i el seu germà de dos anys han passat les seves tardes a l’espai protegit per als infants de l’Unicef. La família també està rebent kits d’higiene, d’hivern, incloent-hi roba càlida i mantes, i es fa visitar regularment als serveis de salut gratuïts.

Karim espera tornar aviat i intentar de nou trobar feina a l’Iran. No deixarà que ningú destrueixi el futur de la seva filla. “Vull un futur millor per als meus fills”, diu Karim. “Vull que la meva petita Farhana es quedi a l’escola. Potser algun dia es convertirà en doctora”. Nasrin està intentant estalviar diners per comprar una màquina de cosir i obrir un negoci de modisteria. Es va casar a una edat primerenca i sap el que significaria per a la seva petita Farhana. “Vull que la meva filla sigui professora, no una núvia infantil com jo”, va afegir.

La història de Farhana és una història més, com la de moltes altres famílies pobres i desesperades de l’Afganistan que també estan experimentant aquesta situació. La creixent crisi humanitària, la inseguretat alimentària, la falta d’ocupació i el fred hivern estan afectant tots i totes.

L’Unicef està treballant estretament amb pares i líders religiosos per tal de conscienciar les comunitats dels riscos per a les nenes si es casen aviat. El suport addicional en forma d’ajuda en efectiu, la higiene i la distribució de kits d’hivern, i l’explotació d’espais i centres d’aprenentatge favorables als infants estan ajudant a compensar el risc de fam, el treball i el matrimoni infantil entre les famílies més vulnerables.

No obstant això, molts casos de matrimonis infantils no es reporten mai. A mesura que s’intensifiqui la crisi humanitària, la situació només s’agreujarà, i moltes Farhanas perdran persempre la seva infància. La fi del matrimoni infantil és l’única manera de trencar el cercle viciós de la pobresa i de permetre que les nenes i les dones aconsegueixin tot el seu potencial. Cap nena ha de quedar-se enrere, el seu futur és també el nostre.