No vull que siguin ni uns llumeneres, ni metrosexuals, ni superdotats, ni que portin l’última moda en vestits, sabates o perfums, ni que parlin bé, ni que puguin fer quatre coses alhora. Ni simpàtics, si voleu. Simplement, que siguin cabals –assenyats si ho preferiu– que es deixin aconsellar i que sàpiguen delegar en qui realment sap de què va la cosa. I no passa res. I si no en saben més perquè la situació que ens toca viure és nova, novíssima i delicada, delicadíssima, que deixin fer als tècnics, als que són capaços de planificar i executar sabent amb qui i amb què compten. Em refereixo als nostres governants, sí, en sentit general i particular. Ara resulta que després de tants anys d’espiritualitat t’has passat al pragmatisme pur i dur. Doncs sí, perquè hi ha moltes vides en joc i potser mai com abans no me n’havia adonat. Serà la Covid? Segurament. I tots som humans, diem, i ens equivoquem, només faltaria, però si miro al voltant veig molta ineptitud en la gestió de la crisi a molts països. Sospirem per les vacunes i quan arriben tant al sud com al nord no hi ha ni capacitat, ni aptitud, ni actitud per planificar amb cara i ulls com administrar-les. Avui he llegit que a algunes regions d’Itàlia les hauran de tirar perquè no tenen mans per posar-les, mentre que aquí no arriben mai. On hem arribat? Quin valor té la vida per als qui hem delegat el govern? I no només em refereixo als polítics, tots governem, en gran o petit, àmbits i persones. I de les nostres decisions depenen en part les seves vides. Ja n’hi ha prou d’ineptes pagats de si mateixos. N’estem ben farts.
