Hi ha alguna cosa en l’estiu que em continua despertant les mateixes ganes de quan era molt jove. Les ganes de veure coses. D’agafar el cotxe, un tren o un avió per descobrir un espectacle, un concert o una producció que, sense saber-ho encara, pot acabar acompanyant-te tota la vida.
Els festivals tenen aquesta capacitat. Durant unes setmanes es converteixen en punts de trobada on no només anem a veure artistes. Hi anem a buscar emocions. I, de vegades, sense adonar-nos-en, hi acabem trobant una part de nosaltres mateixos. Aquest estiu m’ha tornat a passar.
Ha estat al Festival d’Aix-en-Provence, després de veure una extraordinària Dona sense ombra, de Richard Strauss. Una d’aquelles funcions que et recorden per què val la pena continuar viatjant per veure òpera. Una d’aquelles nits que, estic convençut, recordaré durant molts anys. La producció de Barrie Kosky és d’una intel·ligència teatral admirable. La direcció musical del jove Klaus Mäkelä, al capdavant d’una Orquestra de París en estat de gràcia, és simplement excepcional. Tot hi encaixa: la música, l’escena, el repartiment i aquella sensació tan difícil d’explicar que, durant unes hores, el temps s’atura. Quan això succeeix, em sento un autèntic privilegiat per haver-ho pogut viure. Si tenen ocasió, els recomano descobrir aquesta obra mestra de Strauss i Hofmannsthal en l’enregistrament que aquests dies ofereix Arte. És una d’aquelles funcions que reconcilien amb l’òpera i amb la capacitat infinita de l’art per emocionar.
Però mentre tornava cap a casa vaig adonar-me que aquella sensació no era nova. Feia molts anys que un altre festival havia despertat exactament el mateix dins meu.
Aquest estiu el Festival de Peralada celebra quaranta anys. I és impossible no pensar en la quantitat de records que hi tinc lligats. Encara recordo la primera vegada que hi vaig anar. Era molt jove. Hi actuaven Liza Minnelli i Sammy Davis Jr. Aquella nit no només vaig descobrir dos artistes extraordinaris. Vaig descobrir què podia arribar a ser un festival. Poc després hi vaig veure, també per primera vegada, un espectacle de Bob Wilson. Sense saber-ho, aquelles nits anaven dibuixant una manera d’entendre el teatre, la música i la posada en escena que m’acompanyaria tota la vida. Cada funció era també una lliçó. Una manera d’aprendre un ofici que encara no sabia que acabaria sent el meu.
Els anys van passar i la vida em va regalar un privilegi inesperat. Vaig deixar de ser aquell espectador que arribava amb la il·lusió de descobrir un nou espectacle per convertir-me en un dels creadors que contribuïen, modestament, a escriure la història del mateix festival. He tingut la fortuna de dirigir-hi diversos projectes i, aquest mateix estiu, de participar en la celebració dels seus quaranta anys. Poques coses emocionen tant com tornar a un lloc que t’ha marcat profundament i fer-ho des de l’altra banda de l’escenari.
Per això crec que els grans festivals no es construeixen només amb pressupostos, grans noms o xifres d’ocupació. Tot això és important, sens dubte. Però el que realment els dona sentit és una altra cosa molt més difícil de mesurar. La seva capacitat de provocar records. D’oferir-nos aquelles nits d’estiu que continuem explicant molts anys després com si acabessin de passar. Aquells instants que, sense adonar-nos-en, acaben formant part de la nostra pròpia història.
Potser aquest és, al capdavall, el veritable objectiu d’un festival.
No només programar espectacles.
Sinó provocar records.