Avui. Va pràcticament buit. M’assec. On anirem a parar. Amb la Covid, sense turistes i sense neu. Sembla que els déus s’han conjurat perquè tot surti al revés i ens toqui el rebre. Què hem fet nosaltres per merèixer aquest cúmul de dissorts? Per què a nosaltres? De qui és la culpa? D’un virus maleït? D’un canvi climàtic inexorable? D’una diversificació econòmica proclamada però no executada? I mira que els profetes de calamitats ja ens ho havien advertit i ara ho tornen a fer. Quo vadis Andorra? De les crisis poden néixer oportunitats, llegim als manuals d’autoajuda. El que passa és que com que tot just l’hem encetada ens costa albirar-les, imaginar-les, construir-les... Ens trobem perduts no en la immensa mar blava, sinó en el resistiré passi el que passi, atrapats en les nostres petiteses. Mesquines? No pas. Són ben nostres, les úniques que hem conegut, per a la majoria les úniques que ens podem permetre. Sempre hi ha, però, qui aspira a fer el salt cap al desconegut, cap allò que encara no té nom, que no podem descriure ni classificar. Algú té una bola màgica per saber de què va aquest demà? Quina novetat ens portarà? Ep, noia, toca de peus a terra i no divaguis que tu no et pots queixar, ni tenir tantes cabòries. Que la vida són dos dies i la tardor ja porta a la melangia. Que vindran temps millors. I jo penso entre mi, vindran o els hem de propiciar? Ups, que ja m’he passat de parada, que hauria d’haver baixat. Que no, mira bé. Encara me’n queda una, a veure, que sí. Respira i desperta, que el Jaumet t’espera, que heu quedat. Pròxima parada: l’endemà.