Fa temps que els espectacles, i no parlo només del teatre, han abraçat la comoditat de la distància. Les grans produccions, els museus immensos, els auditoris dissenyats per a la massa, per fascinar, però sovint, per aïllar. La veritable feina de l'artista (i del públic) es dilueix en la grandesa de l'esdeveniment. Però a Andorra, un país que sap bé què vol dir la proximitat, el teixit cultural sembla estar reivindicant el contrari: la necessitat de reduir distàncies fins a l'abraçada. No es tracta d'una qüestió de pressupost o de manca de talent. És una decisió conscient.
Pensem en l'experiència del LandArt a les habitacions de l'Hotel Pol; art que irromp en un espai íntim per excel·lència: l'habitació d’hotel. L'artista ha d'interactuar amb una moqueta, una finestra o un armari, trencant la pulcritud i confrontant el visitant amb un art vulnerable, incrustat en la quotidianitat. L'art abandona el seu temple per instal·lar-se a casa nostra, o a la nostra habitació temporal. El públic reclama sentir l'experiència immersiva, aquella on l’art et parla a un pam de distància. No només coneixes la història, sinó que la sents. En un espai de petit format, desapareix la jerarquia del gran teatre. L'actor o l’actriu no pot amagar-se darrere els focus ni la coreografia pomposa. Està obligat a la veritat. I aquí rau la màxima proximitat: l'emoció es torna contagiosa. El públic, assegut a una distància mínima, percep l'alè, el dubte, la tensió muscular.
Aquesta vulnerabilitat escènica és l'única manera de trencar la quarta paret emocional que la societat de l'espectacle s'entesta a construir. L'impuls d'aquests espais és vital: permet que artistes puguin experimentar, arriscar i, el més important, que el públic pugui trobar-se amb la seva pròpia realitat i les seves pròpies pors a través dels ulls propers de qui es mostra. És la fàbrica de la creació on l'art és, primer de tot, un exercici de present sense artificis.
Hem de ser crítics. La cultura de masses ens entrena per consumir l'art, per catalogar-lo. L'art de proximitat ens obliga a sentir-lo, a fer-nos nostres les emocions de l'artista i, per extensió, les de la comunitat. La vocació d'aquests projectes, ja siguin les propostes dels tallers als museus, la musica a les petites capelles o l'aposta de teatre a La Feréstec. Fa unes setmanes vam veure Dones de flors i herbes i aquestes tenim Benvinguda a la realitat, dos formes d’enfrontar-se a la vida, a les èpoques, a les circumstancies, on el públic escolta i viu als personatge des de dins de las mateixes històries amb l’única pretensió de l’acte de la comunió de l’espai íntim.
L'art inserit en la vida diària és mantenir viu el pols humà dins del panorama cultural. En un país on tothom es coneix, on el cara a cara és el modus vivendi, l'art ha de ser igualment directe i honest. Provin. Cerquen aquest espectacle de proximitat. Qualsevol altra cosa seria fer teatre amb el cap girat. La proximitat és l'única distància que mereix la pena recórrer.
