‘Prrr, piii, bum’

Quan aterres a un hospital perquè t’ha caigut un piano a sobre, cinc minuts més tard ets dins d’un box, amb el crani obert i una bata que et deixa el cul a l’aire. La peça s’ajusta al coll amb un bocí de velcro, a l’alçada del clatell, que no serveix per a res: al més mínim moviment s’obre i et queden les plaques de matrícula a l’aire. Per a més inri, vas en mitjons, el súmmum de l’escarni: tot i que podrien adobar-ho posant-te uns cables pelats als genitals i electrocutar-te.

Jo vaig trobar-m’hi, en aquesta situació –mig en boles, vull dir, no amb els pebrots a la brasa–, un bon dia que vaig anar a fer-me una ressonància magnètica. Després d’accedir a una cambra i estirar-me a una llitera que, de tan incòmoda, hauria fet bellugar-se un cadàver, l’auxiliar va insistir que si em movia hauríem de repetir la prova. Jo, que mai tinc picors, vaig descobrir una polzada de la meva anatomia que juraria que abans de ser a la consulta no s’havia manifestat en cap ocasió, però que no va parar de donar pel sac tota l’estona que va durar l’examen. Un cop conclòs el procés, és clar, va tornar al silenci i l’anonimat ad aeternum. Resistint la coïssor com podia, vaig passar els minuts mirant d’inhabilitar els neurotransmissors que controlaven la porció de teixit orgànic, però no va haver-hi manera: el meu sistema nerviós té problemes amb l’autoritat. Estès en aquell tipus del túnel, i sentint-me com si fos a un solàrium (vaig demanar una mica de crema bronzejadora, les ulleretes mini que tot just et tapen els ulls i unes olives; sense èxit he de dir) van posar-me una mena de casc per, a continuació, indicar-me que reposés el cap en una superfície de plàstic dura com el granit. El botó d’alarma, per si m’agafava un jari d’estar allà tancat, va quedar-me a tocar de la mà. I la cosa va començar, amb tot de sorolls i copets. Prr, prr. Piii, piii. Bum, bum. Una eternitat, durant la qual no sé si vaig arribar a clapar-me i dormir la son de l’astronauta en la seva cabina espacial. Entre el son i la vigília vaig sentir-me lleuger, lliure. L’habitació, de sobte, era més gran i jo flotava com una bombolla de sabó que anava amunt i avall rebotant contra les parets.

Hi havia un finestral gegant a través del qual l’espai quedava il·luminat per la llum dels estels i empolvorat per les cues dels cometes mentre, en paral·lel, la meva cristal·lina epidermis reflectia la lluminària provinent de l’exterior, que banyava l’estança. La noia que m’havia atès va surar fins a mi solcant l’èter, i els nostres cossos van acabar fosos en un de sol. Vam dansar, ingràvids, i algun dels presents opina que fèiem gala d’una tècnica que no tenia res a envejar a la de cap ballarí del Bolxoi.