Els historiadors Cristian Palomo i Vicent Baydal han coordinat el llibre Pseudohistòria contra Catalunya (Eumo Editorial), que desmunta les mentides que des de fa una colla d’anys surten bàsicament de l’Institut Nova Història de Catalunya (INH). Palomo i Baydal han comptat en aquesta missió amb la col·laboració d’altres investigadors: Xevi Camprubí, Stefano Maria Cingolani, Guillem Fornés, César Sánchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco.
Des de l’INH, entitat liderada per Jordi Bilbeny, es dediquen a falsejar molts aspectes de la història amb teories que pretenen dotar de catalanitat certs episodis i personatges a través d’afirmacions sense cap mena de contingut i tretes de qualsevol context i recerca seriosa i sistematitzada. Per resumir una mica el que diuen, es basen en la premissa que des de Castella, diguem-ne Espanya, en cert moment es va amagar amb mala fe la suposada catalanitat d’aquests episodis i personatges. Bilbeny i la seva colla de col·laboradors ha comptat i compta encara avui amb el suport d’una sèrie de patums i d’entitats culturals de cert renom. No fa gaires anys Òmnium Cultural encara presentava conferències seves a diferents poblacions de Catalunya. Fins i tot, compten amb cert seguiment entre una bona colla de professors de secundària. Aquesta darrera afirmació me la va fer un professor d’Història de la Universitat de Barcelona que estava molt preocupat per la magnitud d’aquesta bogeria. Compte.
Des de l’INH, sovint agafen algun aspecte que pugui generar cert dubte o senzillament tiren pel dret i afirmen que Leonardo da Vinci, Miguel de Cervantes, Hernán Cortés o Rodrigo Díaz de Vivar eren catalans, com també ho eren l’autor anònim del Lazarillo de Tormes i el de la Celestina, Fernando de Rojas. Anem fins.
No en tenen prou d’atacar amb contundència les boles de l’INH que també arraconen les que han sortit de certa historiografia espanyola, que molts hem patit els primers anys d’escola, i que avui encara compta amb cert suport d’una universitat on certs professors les deien de l’alçada d’un campanar amb uns arguments patètics. Aquestes faules historiogràfiques també mereixerien un llibre sencer que tractés les que surten des de l’Aragó, quan descontextualitzen la relació de Catalunya i aquell territori amb el monarca que també era comte de Barcelona. I així podríem fer amb molts països. Cap se’n salva. Fins i tot en el cas d’Andorra caldria també una mica de cura en certes afirmacions pretesament històriques.
La història sorgeix, o hauria de sorgir, d’una investigació metodològica i sistemàtica, i com no, també una bona contextualització. Llibres com Pseudohistòria són necessaris per desemmascarar males intencions, vinguin d’un lloc o d’un altre. Fins i tot de casa nostra.
