Probablement, Psicosi és la pel·lícula més coneguda de Hitchcock i també la mítica escena de la dutxa que marcaria un abans i un després en la història del cinema. L'any 1960 el terror i el thriller es tracten amb subtilesa utilitzant el clarobscur dramàtic que caracteritza el film. El director tracta l’espectador com un expert, configurant plans de detall i usant la càmera subjectiva com a recurs tècnic. L’espectador es cola atrevidament en les escenes, entrem per la finestra de l’hotel on s'allotja Marion Crane (Janet Leigh) i fem de voyeurs, per tant, l’espectador seria un personatge més en aquesta història i testimoni del famós assassinat.
El film és l’excel·lència per part del director amb escenes molt cuidades i amb detalls que veiem a través dels plans. Hi ha violència, però virtuosa, no hi ha tomàquet, volem art en escena i Hitchcock escull els millors plans. La pel·lícula conté una de les millors escenes que tindrà la història del terror psicològic. Hitchcock utilitza 78 plans en els 45 segons de l’escena de la dutxa. Hitchcock ho va fragmentar per no violar la censura de l’època, no es veu el ganivet clavat a la pell de la víctima, només veiem els plans de l’agressió i passa tan de pressa que ens desorientem, pensem: què acaba de passar? I decidim tornar a veure una de les millors escenes de la història del cine: fins i tot Els Simpson l'han parodiat.
Parlem d’un espectador expert perquè amb les escenes que selecciona Hitchcock moltes coses es donen per suposat, l’espectador ja les sap amb aquesta mestria de plans i seqüències i és que el veritable terror és el que no es veu, el que s’amaga i no volem acceptar, el que no es parla, el que ens diu la mirada de Norman Bates, el poder que exerceix la mare, la duresa d’aquests negres tan profunds que fan pensar més enllà del que veiem. El clarobscur de la pel·lícula ens fa entendre molt bé l’estat psicològic dels personatges, una estètica recurrent per conèixer-los millor. La duresa en les faccions de Norman, la il·luminació cap als seus ulls denota culpabilitat, la dualitat del personatge que lluita contra ell mateix. Artísticament, els clars, els foscos i aquesta brutalitat del color recorda l’expressionisme alemany amb grans clàssics del terror gòtic com Nosferatu, de Murnau, i El gabinet del doctor Caligari, de Wiene.
Si hi ha un element que defineix la identitat de Psicosi és la banda sonora de Bernard Herrmann. La partitura està escrita exclusivament per a un conjunt de cordes. El tema principal, The Murder, utilitza els violins en un registre agut i estrident que imita el so d’un ganivet esqueixant la carn o, segons els musicòlegs, el crit d’un corb (un paral·lelisme amb el corb dissecat que Norman llança a l’oficina). L’espiral seria un recurs que faria servir molt el director en les seves escenes: l’ull obert de Marion assassinada, l’aigua marxant pel desguàs i és que tornem a veure la dualitat vida-mort, la vida que s’escapa pel desguàs, la paràlisi de la mort, però amb un ull obert per fer-nos saber que estiguem atents, que res és el que sembla.
