Públic o afició

Ara són cavall guanyador. L’aposta és fàcil. A ningú li agrada triar el cavall perdedor. Totalment lícit. Té més glamur tenir de president Gerard Piqué que no Albert Ferré o François Moliné. Algú es recorda d’ells? A aquell club que havia perdut el llistat de socis i que mendicava cada temporada per existir, ja no li queda ni l’escut ni tampoc els jugadors del país. Això sí té públic, o afició, que no és el mateix, fins i tot un grup d’animació. A més a més també té supporters dels mitjans de comunicació. Abans costava més quan eren al pou.  Tot un conte de fades. Abans era fàcil veure el seleccionador mirant els partits al CE FAF i ara, fins i tot venen mites com Carles Puyol o Iván de la Peña. També parelles curioses, com ara Toni Freixa –candidat a les eleccions del Barça– o el periodista batejat per Piqué com “el titella”, Marçal Lorente. Ara tothom és de l’FC Andorra. Un projecte que està a punt d’apropar-se a l’objectiu i no pas somni del seu màxim accionista i també enginyer: Gerard Piqué. I aquest és escoltar un dia l’himne de la Champions League al país. Des que va arribar aquí té la catifa vermella. No té cap entrebanc. Potser els del rugbi, però ja s’adaptarà. I té diners. És un projecte amb estrella i estan a tocar d’ascendir a segona divisió –per qüestions de patrocini, Lliga SmartBank–, és a dir, l’avantsala de primera. Ho té tot a favor. Tot. Tant de bo altres ho haguessin tingut. Això sí, el glamur és el que té. I esportivament? Un estil definit amb un talibà com Eder Sarabia. El tècnic basc també ha rebut més suport intern que el seu antecessor, Nacho Castro. Saben al que juguen i, el més important, els rivals els respecten. Queden tres partits. Tres finals. I tothom, però tothom, està entregat a la causa. Sigui com sigui que algú no pensi que aquest club sempre ha estat igual...