Publicitat universitària a les xarxes

Des del mes de setembre passat m’he estat fixant en la quantitat d’anuncis publicitaris que estic rebent a les xarxes socials. Hi ha dies en què el meu fil a Facebook conté aproximadament tres quartes parts de propaganda. Entre aquests, es troba una mica de tot, els més qüestionables van des de “compro pisos” fins a abonaments a serveis de vídeo, però en aquesta intervenció em centraré sobretot en els anuncis d’empreses o, per ser del tot precisos, d’escoles, universitats i acadèmies que es dediquen a l’ensenyament superior.
Aquest és un tipus de publicitat que sempre he vist a les xarxes i que considero normal dins la mesura que els centres acadèmics disposen, en principi, de talent humà. Tenen persones capacitades per reconèixer la importància de les noves vies de comunicació, que són les xarxes socials, davant de la lenta decadència, agònica però imparable, dels mitjans de comunicació tradicionals com a vies per transmetre la publicitat. Els potencials clients dels centres de docència són essencialment les generacions més joves, gairebé per definició, i se sap que tindran més exposició a la publicitat a les xarxes que no pas al diari en paper.
Algunes d’aquestes universitats i acadèmies tenen la seva seu a Espanya, algunes poques a França i d’altres a Andorra. Segons el que m’arriba, la majoria fan servir la llengua castellana, amb uns pocs en català. El teu màxim toc internacionalitzant seria, si escau, l’ús d’algunes paraules en anglès.
Deixarem de banda el lògic retret que podríem adreçar a aquelles entitats que són radicades a Andorra, quan fan arribar publicitat a potencials clients d’Andorra –tal com en dona fe la seva adreça IP– en llengua castellana i per tant amb molt poc respecte per la legislació sobre l’ús de la llengua oficial del país. Més enllà d’això, és interessant notar la clientela a qui les entitats d’ensenyament adrecen la seva campanya publicitària. Serien persones de totes les edats, des d’alumnes de primària fins al màster. En la seva majoria, han de ser parlants nadius del castellà o que, en tot cas, en tindran un domini suficient per cursar estudis en aquesta llengua. A més, han de ser alumnes, o bé la seva família que fan molt poca confiança en el sistema educatiu del seu propi país. No es pot explicar altrament que es vulguin enviar a estudiar a l’estranger, amb el trasbals de manera de viure i els costos econòmics que això pot comportar.
És cert que, sobretot de nivell universitari, la modalitat d’estudis proposat sol ser a través d’Internet, on line, virtual o no presencial, segons com es vulgui anomenar dins la publicitat. S’entén que sigui així, ja que l’ensenyament a través d’internet obre portes a molts estudiants universitaris que, pel motiu que sigui, ja estiguin treballant i vulguin (o hagin) d’aconseguir titulacions acadèmiques. Em convenç molt la utilitat d’aquesta modalitat d’estudis, sobretot en un moment econòmic en què les persones poden necessitar adquirir nous coneixements al llarg de la vida laboral. A vegades es veuen obligats a fer-ho dins de camps radicalment diferents dels seus estudis inicials, si n’han tingut. Això els obre portes i els dona més flexibilitat per projectar canvis de vida professional. Ensems, pot ajudar les empreses a trobar perfils de treballadors molt especialitzats. Seria un win-win situation tant per a l’alumne universitari, com també per al seu potencial patró i, com és lògic, per a la mateixa universitat o institució docent.
Em pregunto, però, per què consideren que el sistema educatiu del seu país o països no és de suficient qualitat. O potser el problema seria que no pot abastar el nombre de potencials alumnes que vulgui cursar certes carreres. En tot cas, veig una clara tensió entre els serveis educatius que els sistemes oficials hi presten, i allò que el mercat espera. Aquí és on el prestador de serveis privat es presenta per suplir, de certa manera, les mancances del sistema educatiu oficial. És comprensible, però a la vegada un es pot sorprendre que hagi de ser així.