Andorra fa pudor, no me n’havia adonat mai. O potser és una cosa nova, però darrerament noto una catipén −i no parlo en sentit metafòric, no sigueu malpensats. Parlo en el sentit estricte de les paraules.

Potser és cosa de l’edat, però abans no m’ofenien tant les aromes pudents. Jo solc anar amb la moto amunt i avall, tot l’any, com molts altres valents del país, i és que el tràfic de vehicles a voltes es torna complicat en la nostra limitada i sovint caòtica xarxa viària. I a segons quines hores, impossible. Ja abans de l’estiu, abans de la fuga anual cap a altres indrets, em vaig adonar que arronsava el nas a segons quines zones. Bàsicament és olor de fum, de tub d’escapament, de contaminació, és una ferum que ofèn quan entra pel nas perquè saps que no és bona, que arriba als pulmons i alguna cosa dolenta hi fa dins. Fum negre dels autobusos que, vull suposar, deuen passar la ITV com la resta de vehicles; fum negre d’alguns dièsels clàssics com aquells Volvos dels 70 i 80 que encara circulen, o algunes motos que a part d’eixordar desprenen més fums que els qui les porten. Jo estic a gairebé totes les categories que he anomenat abans, o sigui que em declaro culpable, senyoria.

Em va fer molta il·lusió veure fa un parell d’anys el primer autobús elèctric, o híbrid, no sé ben bé quina de les opcions elèctriques era, circulant pels nostres carrers, però un autobús elèctric no crec que faci res en l’àmbit mediambiental amb la fumera que traiem tots els altres. En tot cas és un començament, i malgrat el mig milió d’euros que valen aquests vehicles, espero que no sigui el darrer que veiem pel país.

Zones com la Baixada del Molí, amb aquell semàfor fantàstic a la confluència amb l’avinguda de Santa Coloma, que quan l’agafes de pujada i t’has d’aturar ja pateixes per l’esnifada de diòxid de carboni que faràs quan es posi verd, i si vas amb la moto corres, jo almenys, a primera fila, per mirar d’empassar-te el mínim gas nociu possible (il·lús de mi). Andorra té un percentatge molt alt de superfície boscosa, però crec que comptem massa amb els nostres cohabitants arboris.

Després també tenim les pudors bones, i ignoro si perjudicials per a la salut, que ofenen però no fan que et mengis el cap; són les de l’època de femar la terra. Aquella fortor d’adobs que suposes que no et fa mal i et porta a pensar que vius en un lloc on l’agricultura encara és viva, encara que els totxos encara s’amunteguin i vagin robant el verd dels prats.

Però quan vas amb la moto també hi ha bones olors; una apareix després de la rotonda del Bon Racó. Entres en aquella zona obaga, a l’avinguda de Salou, amb el bosc a tocar, i sents l’olor d’humitat, de molsa i gairebé de bolet. Una altra olor que per mi és un regal dels déus és la que apareix poques vegades a l’any i crec que la tinc localitzada a la zona dels Marginets, penso que és quan la fàbrica de cafè El Conseller torra el gra. Per mi una olor peculiar del nostre paisatge olfactiu.