“Un aventurer, un personatge histriònic que durant uns pocs dies i per primera vegada a la història va posar Andorra al mapa mediàtic mundial”. Amb aquestes exactes paraules descrivia anys enrere Toni Morell el gran Borís Skossyreff, a qui –segur que ho recorden– havia localitzat a finals dels 70 sota els hàbits del germà porter del monestir de Poblet. Ho deia, és clar, pel sainet que el nostre efímer monarca va protagonitzar el juliol del 1934: nou dies de regnat que van acabar amb la reglamentària intervenció de la guàrdia civil. Els sona? Molt ibèric, tot plegat. Ho rellegíem l’altre dia, quines coses, i no sabríem dir ben bé per què de seguida ens va venir al cap el Molt Honorable Fugat: on Morell va dir Andorra, llegeixin Catalunya, i la resta de la sentència adquireix sorprenent vigència. Encara més: no s’han fixat en la mirada il·luminada –Lluís Llach en diria “esguard encès”– que se li ha posat al president a l’exili, que és com TV3, tan normal, es refereix a l’home d’Amer en un exercici més de rigor i imparcialitat marca de la casa? Doncs és la mateixa mirada, travessada d’un mig somriure cínic –massa moules et frites, potser?–, que exhibeix el nostre Borís en les escasses fotografies que s’han conservat de l’aventura andorrana. Sense monocle i amb una diferència: a Borís, l’exili el va dur a Estoril, no a Brussel·les. De Skossyreff és fàcil saltar a un altre monarca fabulós: Orélie-Antoine de Tounens, aventurer gavatx que el 1860 es va fer proclamar rei de l’Araucània i de la Patagònia, que –ja saben– rima amb Catalònia. Els maputxes el van aguantar dos anys abans d’enviar-lo al manicomi. Borís, en fi, va acabar d’intèrpret a la 6a Divisió pànzer i, de rebot, al gulag soviètic. Fins al 1957. N’hi ha per rumiar-hi, president.
