Puigdemont i Moliné: dos exilis
Una de les pràctiques més indecents del processisme –i és difícil triar– ha sigut la usurpació, adulteració i banalització, dolosa o culposa, de determinats conceptes. L’exili, per exemple. Expliquem avui la penosíssima i finalment tràgica peripècia de Joaquim Moliné, avi del periodista Pere Moliné. Militant anarquista al seu Arnes natal, amb la derrota republicana va anar a espetegar a Argelers, amb la dona i tres fills. Sembla que ella hi va morir; els tres nens van ser finalment repatriats i van acabar en cases de parents i amics. Joaquim es va enrolar en una companyia de treballadors i va ser enviat al nord de França. La derrota de maig del 1940 va comportar la captura de Moliné i l’internament en un camp de presoners de guerra. S’hi devia passar un any llarg, abans de ser transferit en un destí encara pitjor: Mauthausen. Hi va ingressar el 3 de novembre del 1941, just en el moment que el camp s’havia convertit en una màquina de liquidar republicans espanyols: 4.521 dels 4.761 que van morir a Mauthausen –set de cada deu!– hi van deixar la pell en el bienni 1941-1942. És difícil, per no dir impossible, imaginar el que devia passar, pensar i penar Moliné després de dos anys d’exili, sabent que la seva dona havia mort a Argelers –o pitjor encara, sense saber-ho– i amb remotes expectatives de tornar a veure els fills. I no ho sabrem mai perquè va morir a Mauthausen el 21 d’abril del 1942. Algú amb un dit de seny i de dignitat els hauria de dir a tots els que s’omplen ignominiosament la boca amb l’exili de Puigdemont i la seva tropeta d’impostors que deixin d’insultar la memòria de Moliné i dels altres 4.760 exiliats de veritat que van morir a Mauthausen.