Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AGrebennikova

Alexandra Grebennikova

Escriptora

 

 

Puixkin, la lluna que ens il·lumina

Puixkin, la lluna que ens il·lumina




Sembla un fet consumat que un ésser humà és un ésser literari, un ésser que s’explica històries que el convencen i només d’aquesta manera és capaç de continuar vivint. Com aquell somnàmbul  que camina pels teulats i caurà irremeiablement si es desperta en un moment crític, anem avançant perquè el nostre sentit narratiu ens convenç de la necessitat de continuar amb la història. El fonament fàctic és relativament irrellevant en allò que es percep com a gran veritat del mite. Així, un petit país que deriva la seva eterna llibertat de la voluntat del Gran Carlemany és una realitat que funciona, i l’explicació alternativa, la idea que som un accident històric, ens sembla una aberració pecaminosa. 
És fascinant veure com territoris geogràfics de molt diversa mida i estructura propicien el naixement dels seus mites i els seus bards. Fa anys que tinc la sensació que el bard d’Andorra encara està per néixer, potser no hi parlem de néixer físicament, sinó espiritualment: encara ens falta algú que pugui convèncer tota la petita societat que és ell la seva veu, és ell la personificació de totes les seves dèries i pors, fascinacions i fracassos, enlairaments i deliris de grandesa. Fins i tot les societats semblantment més racionals, semblantment més basades en les elucubracions polítiques, jurídiques i econòmiques, com els Estats Units, a l’últim terme s’aguanten amb l’encís que exerceixen amb la seva música i dansa, la seva cultura visual i gràfica. Ara bé, les teories de la justícia, del poder i dels diners també són mites en el seu propi dret, i per molt que brandin l’escut de la lògica no tenen per què ser menys poderosos que els símbols que transporten l’ànima sense que entenguem per què. 
Hi ha símbols que, per molt negatiu o positiu que hagi pogut ser el seu impacte sobre la humanitat i sobre les nostres curtes vides individuals, semblen haver nascut per si sols: tal vegada hi ha algú que sàpiga qui ha inventat la falç i el martell? Doncs sí, se sap qui ho va fer encara que no es recorda, era un obscur decorador de teatre que es deia Yevgueni Kamzolkin, fill de mercaders moscovites que mai es va fer famós. I a la inversa, hi ha gent que són símbols en el seu propi dret, encara que no sàpigues què deien o deixaven de dir. 
Puixkin representa les dues coses. D’una banda, és una mena de Verdaguer: crea un abans i després de la llengua literària del seu poble. De l’altra, és un símbol en si, fins i tot per a aquells que no recorden ni una paraula que va escriure i no compartirien el gruix de les seves opinions o costums. A la novel·la El parc Dovlatov parla de la “indiferència olímpica” de Puixkin, del fet que la seva literatura “s’imposa a la moralitat i fins la suplanta”. I no sé pas si és bo o és terrible que el sol de la nostra literatura es pugui veure “com la lluna que il·lumina alhora el camí de la víctima i del botxí”.  

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte