Púrria

Els que em coneixen saben com d’aficionat soc a les andròmines, coses antigues, de segona mà, i anar fent. Ignoro la raó, però alguna relació tindrà amb cert interès no per la història en majúscules, sinó per allò viscut, aparentment irrellevant, que viatja a lloms dels objectes. Un assortit que la dona que m’aguanta, per motius de concisió i claredat expositiva, fa dècades va decidir batejar com a “la teva púrria”. 
 Si de llibres antics es tracta el tema té molt a veure amb els solcs de les cobertes, els plecs a certes pàgines o inclús amb l’absència de planes. Totes aquestes traces narren quines gestes han viscut, de forma que remenant un volum connectes no només amb allò que s’hi explica, en línies separades o amb imatges, sinó amb la seva pròpia biografia. Cada títol que entra a casa ho fa per quedar-s’hi: llençar-lo o donar-lo seria com fer fora algú. La tendència m’ha dut –en més casos dels que puc o vull confessar– a tenir diversos exemplars d’una mateixa novel·la, com amb d’Eduardo Mendoza, de qui diria que tinc vàries edicions diferents en set o vuit de les seves obres. Guardo, com podreu suposar, multitud d’altres carraques amb què decoro la biblioteca: una tasseta de llautó que va dur-me la Mercè, de Phoenix; una rèplica de la meva dentadura furtada, diria, a la consulta de l’odontòleg; el segell mig descolorit del Sergi Mas; un puro Romeo y Julieta dins la llauneta corresponent, de les que fan pensar en un dildo, de part del Xavi; la K7 (la tercera que vaig comprar a la vida) de Nómadas, de Franco Batiatto; el rètol de plàstic del cinema Club Coliseum de BCN que, ho confesso senyoria, devia manllevar en un moment que no recordo amb exactitud –encara espero l’ocasió per tornar-lo–; les precioses manualitats dels meus tresors per al dia del pare de ja fa algun any; un nino articulat de Hong Kong Phooey, la bomba; culleres, pots i puntes de ploma de la Ferreteria Mallol, cortesia de la Jose Travé; l’ex-libris fet pel Sergi Mas –sí, i molts més Sergis Masos–; una figura de Superlópez regal d’en Jan; la foto d’estudi en blanc i negre on la mama surt tan maca i elegant; el ganxo de raier rovellat... Serà que tot això m’atrau tant perquè un dia també jo seré un trasto vell? O un llibre?
Podria seguir ad aeternum, i és que, no sé com dir-ho, en qualsevol rampoina hi veig la joia més valuosa trobada mai a la tomba d’un faraó. El darrer fitxatge ha estat una gramola dels anys trenta, l’adquisició de la qual vaig justificar adduint que si fas girar la maneta el so et transporta a cent anys enrere. La família va fer cara de circumstàncies, però convindreu amb mi que els quatre xavos esmerçats són una bona inversió, parlant d’una màquina del temps.