Incrementar un salari segons l’IPC no és, estrictament parlant, apujar-lo. És adaptar-lo a l’augment del cost de la vida perquè no perdi poder adquisitiu. Ningú guanya més; simplement es perd menys. Aquest matís és important per entendre l’anunci de l’increment del salari mínim a Andorra previst per al 2026 i, sobretot, per situar-lo en el lloc que li correspon dins del debat econòmic.
El Govern ha anunciat que el salari mínim s’actualitzarà aplicant el doble de l’IPC –actualment del 2,8%–, amb una pujada prevista del 5,6% i un límit màxim del 6%, situant-lo al voltant dels 1.500 euros mensuals. És una decisió previsible i coherent amb la manera com s’ha fet històricament. Però aquesta mesura, per si sola, no pot assumir el pes d’un debat que és molt més ampli: com fem que els salaris pugin de manera real i sostenible.
Des d’una perspectiva empresarial, el salari mínim és un indicador, no una palanca de creixement. Afecta una part limitada dels treballadors i no resol el repte central: crear un entorn on les empreses puguin generar més valor, més productivitat i, per tant, millors salaris. Els salaris no creixen per decret, sinó quan l’economia funciona de manera eficient i ordenada.
Les dades dels darrers cinc anys ajuden a entendre el context. L’IPC ha crescut prop d’un 20%, mentre que el PIB ho ha fet un 12,62%. En aquest període, els salaris del sector privat han augmentat un 18,11% de mitjana, i els del sector públic un 21,18%. Paral·lelament, la recaptació del Govern ha crescut aproximadament un 60%. Això mostra que el sistema genera recursos, en bona part gràcies a l’activitat del sector privat, que paga salaris, assumeix riscos i sosté la base d’ingressos públics.
Aquest equilibri, però, és fràgil. En sectors com l’hostaleria, per exemple, és habitual veure canvis constants de treballadors per diferències molt petites, de 50 euros mensuals. Aquesta rotació no respon a una falta de voluntat empresarial, sinó a un mercat laboral extremadament tensat. La Confederació Empresarial Andorrana ja ha advertit que aquesta situació està provocant una desacceleració de l’activitat, un senyal que convida a reflexionar amb calma i visió de futur.
La conclusió és clara: el debat no és només salarial, sinó estructural. Andorra vol créixer, atraure empreses i professionals, però això exigeix serveis adequats. Avui ja es perceben mancances en àmbits clau com la sanitat, amb dificultats per cobrir determinats perfils, o en infraestructures que operen al límit. En mobilitat, és positiu constatar que finalment s’està impulsant amb decisió el projecte del tramvia, una aposta necessària i alineada amb una visió de llarg termini.
En habitatge, el Govern està treballant en uns 500 apartaments de lloguer assequible, un pas important que cal reconèixer. Tanmateix, si es compara amb les necessitats del mercat laboral i amb projectes econòmics de gran dimensió, aquesta oferta continua sent insuficient. Sense habitatge assequible, ni les empreses poden contractar amb estabilitat ni els treballadors poden consolidar un projecte de vida al país.
A tot això s’hi afegeix un factor clau: la necessitat de més agilitat en els canvis normatius. L’economia evoluciona ràpidament i Andorra, com a país petit, té l’oportunitat d’adaptar-se amb més velocitat que altres. Guanyar agilitat reguladora no és desregular, sinó ajustar-se millor a la realitat.
El repte és definir un full de ruta de país compartit. Un full de ruta que connecti salaris amb productivitat, creixement amb serveis, habitatge amb mercat laboral, infraestructures amb planificació i despesa pública amb la capacitat real del sector privat per sostenir-la.
En definitiva, la pujada del salari mínim és una mesura necessària i coherent. Però el futur d’Andorra no es decidirà amb mesures puntuals, sinó amb una visió global, pragmàtica i consensuada que permeti que els salaris pugin de veritat: no perquè els preus ho exigeixen, sinó perquè el país crea més valor.