Com cada setmana, escoltava la roda de premsa del ministre portaveu posterior al consell de ministres. Quan ja estava a punt de perdre el fil d’una de les seves llargues respostes amb efecte sedant, vaig sentir una expressió típica i tòpica de l’estil “sempre s’ha fet així”. Per situar el lector, fa uns dies el ministre va presentar la liquidació de comptes del Govern del 2016. Des de l’oposició es va criticar que durant la dita presentació el ministre va ometre dades importants. El ministre va respondre que aquests últims no acceptaven els bons resultats obtinguts per l’executiu i que ell s’havia limitat a fer la mateixa presentació que havia fet els anys anteriors. El quid de la qüestió no està en la discussió majoria versus oposició, sinó en el fet que el Govern no posi a disposició de tothom quan toca dades públiques i que, a més, se sustenti el segrest de la informació en l’argument que sempre s’ha fet així. Podem entendre que el ministre faci èmfasi en aquells números que beneficien la seva gestió, però el que no té justificació és que no s’entregui tota la documentació als periodistes –en aquest cas la liquidació de comptes– perquè puguin fer la seva feina com cal. Afortunadament a hores d’ara aquesta informació ja es pot consultar a la web del ministeri de Finances, però arriba tard. Aquests petits gestos –aquest només és un de molts que podríem esmentar– poden considerar-se anecdòtics, però al meu entendre la naturalitat amb què s’amaga la informació pública és un greu problema sistèmic que tenim a Andorra perquè precisament es considera una cosa normal.
