Andorra està avui més a prop que mai d’assolir una fita extraordinària: convertir-se en el primer país del món que, en la seva integritat, és reconegut com a Reserva de la Biosfera per la Unesco.
No estem parlant simplement d’un distintiu, és un reconeixement internacional que posa en valor el nostre patrimoni natural i cultural, la nostra biodiversitat i la capacitat de combinar la protecció del territori amb una activitat econòmica sostenible.
Per a un país de menys de 500 km2, és un fet excepcional. Ens permetria projectar una imatge d’Andorra associada no només a la neu, el turisme o el comerç, sinó també a la sostenibilitat, la biodiversitat, la recerca i la gestió responsable del territori.
Es convertiria en una de les grans cartes de presentació d’Andorra davant del món.
I precisament per això costa entendre que hàgim trigat tant a arribar fins aquí.
La candidatura no és nova. El Govern ja treballava formalment en aquest projecte l’any 2020. El 2023, però, va quedar encallat: la candidatura encara estava pendent que el Comú d’Escaldes-Engordany facilités la informació corresponent.
Un any més tard, el 2024, la situació continuava pràcticament igual. La candidatura seguia en standby i les reticències del Comú escaldenc impedien completar-la. Segons es va explicar aleshores, per a l’equip de Rosa Gili aquesta qüestió no era una prioritat, perquè consideraven que calia centrar els esforços en el desenvolupament del reconeixement de la Vall del Madriu.
Crec que cal ser clars. Durant anys, Escaldes-Engordany ha estat el principal obstacle perquè un projecte de país pogués avançar.
És legítim que un comú defensi les seves competències, que tingui dubtes sobre la governança. També és legítim exigir garanties perquè la nova figura de la Reserva de la Biosfera encaixi correctament amb el reconeixement del Madriu.
Però una cosa és defensar aquests interessos i una altra és mantenir aturada durant anys una candidatura que afecta tot el país.
La cònsol Rosa Gili ha reclamat reiteradament al Govern més comunicació, més coordinació i més diàleg institucional. I és una reivindicació legítima. Però el diàleg institucional funciona en les dues direccions.
Si consideren que el Govern no comunica prou, els comuns també tenen l’obligació d’obrir portes, proposar alternatives i buscar acord, i més en projectes que són d’interès nacional.
Durant aquests anys, Escaldes-Engordany podria haver escollit aquest camí, podria haver plantejat alternatives, haver exigit canvis en la governança i, al mateix temps, haver treballat perquè la candidatura avancés.
Però no ha estat així, i Andorra ha perdut anys en un projecte que podia haver estat ja molt més avançat.
En qualsevol cas, més val tard que mai. Finalment, el diàleg ha arribat. Aquest setembre el Govern i el Comú van trobar un encaix. La solució ha passat per deixar fora de la zona nucli de màxima protecció la part del Madriu, sota administració única d’Escaldes-Engordany, evitant el solapament amb l’estructura de protecció existent.
Aquest dilluns, el Consell de Comú va aprovar l’adhesió d’Escaldes-Engordany a la candidatura.
Benvingut sigui l’acord. Però no hauríem de perdre de vista que hi arribem després d’anys de retard. I això també ens hauria de servir d’aprenentatge.
Els comuns han de defensar les seves competències. El Govern ha de respectar-les. Però quan tenim davant un projecte que pot convertir Andorra en país pioner, totes les institucions tenen la responsabilitat de treballar per buscar acords per davant de les diferències.
La Reserva de la Biosfera no és de Govern, no és del Comú d’Escaldes-Engordany ni de cap altre comú. És d’Andorra, i la nostra parròquia també hi té molt a guanyar.
Perquè quan Andorra avança conjuntament, guanyem tots.