Quan arribin els talibans

No, Mireia, no. No sostenim, com dius, que de guerra sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà perquè a força de repetir-ho convertim en realitat el que tan sols està dins de les nostres “il·lusions”. No, Mireia, no. No ens fa “il·lusió” la guerra. Ni tan sols la volem. Però som adults, sabem de quina pasta estem fets, i precisament el que no creiem és que predicant la germanor universal i negant 200.000 anys d’història humana tinguem cap possibilitat d’evitar catàstrofes com la d’Afganistan. Tinc una mala notícia, Mireia: Rousseau s’equivocava; sempre hi haurà talibans. Aquests o altres. Per això espero que el dia que els talibans de torn truquin a la porta de casa hi hagi un grup d’homes i de dones ben entrenats per fer-los front i vèncer-los. A sang i foc, si cal. Intueixo que tu també, encara que no tinguis el coratge de verbalitzar-ho. Com intueixo que comences a entendre que cal que algú faci la feina bruta en nom dels bons, i que voldries que algú es plantés a Kabul i imposés alguna cosa remotament semblant a un ordre civilitzat per evitar el negre futur que els espera a les dones afganeses. I als homes afganesos també, Mireia. Agrairia que tan sols per una vegada aparquéssiu aquesta criminal superioritat moral i admetéssiu que, en ocasions, cal dir Sí a la guerra. Perquè, si no, vindran els talibans i us obligaran a posar-vos el burca. Potser no a tu, però sí a les afganeses. I sempre hi haurà afganeses, al món. Segur que tu també t’has quedat de pedra amb el muntatge de la fotògrafa Boushra Almutawakel. Sí, dona, aquella mare amb dues filles que van desapareixent sota un munt de capes de roba. Torna’l a mirar i  pensa-hi: com pretens evitar-ho? Dient No a la guerra o enviant-hi un contingent de soldats? No cal que em contestis, amiga meva. De veritat.