De vegades tenim la temptació de voler solucionar la vida dels altres, ja siguin persones o institucions, amb consells ben intencionats o, fins i tot, amb plans estratègics, seguint la recepta de l’últim llibre d’algun coach de moda. N’hi ha que tendim més a deixar-nos portar per aquesta temptació sota una aparença de bé que, al cap i a la fi, potser sense adonar-nos-en, ens eleva a la categoria de redemptores de la humanitat i d’expertes a ficar el nas on no ens demanen. I és que no us ha passat mai que hi ha decisions dels altres que no enteneu? O bé que qualifiqueu de bones o dolentes en funció dels vostres criteris o interessos, o una barreja de tot plegat i més, potser de la nevada que està caient? És clar que hi ha d’haver uns valors comuns compartits, hem de conviure en pau, mancherebbe! Però, de vegades, hi ha decisions incomprensibles, enigmàtiques, esfereïdores, que ens deixen sense paraules o amb el crit al cel o, simplement, ens descol·loquen: anar a una guerra que no és la meva, agredir algú com a resposta a un comportament menyspreable anterior, apuntar-me a un taller de ganxet solidari o fer un dia de dejuni voluntari. Cadascú que hi posi les seves. I això em fa pensar en el més íntim que hi ha en la persona, que fa que l’altra sigui diferent de mi, quelcom que no podem abastar i que s’esmuny tantes vegades entre les nostres mans per més que vulguem atrapar-ho, fixar-ho i modelar-ho a la nostra imatge i semblança. I les nostres pròpies decisions, no poden desconcertar també els altres? Donem-hi voltes, amb serenor, sense col·locar-nos, si pot ser.
