Fa uns dies es va fer viral una frase de l’actor Timothée Chalamet. En una conversa amb estudiants va afirmar que no li agradaria treballar en el món del ballet o de l’òpera perquè són arts que cal “mantenir amb vida encara que ja no li importin a ningú”. Ràpidament, els col·lectius afectats –entre els quals em trobo– van sortir a criticar unes declaracions desafortunades. Hi ha qui fins i tot ha dit que aquesta afirmació li va fer perdre l’Oscar al qual estava nominat com a millor actor en la darrera edició. Probablement era una frase improvisada, dita sense pensar i sense ànim d’ofendre. Però, precisament per això, resulta interessant: diu molt més del moment cultural que vivim que no pas de l’òpera en si mateixa.
Fa molts anys que treballo en el món de la música i de l’òpera. He vist teatres immensos plens a vessar i també sales petites on la música es comparteix gairebé en la intimitat. He vist públics emocionats després d’un concert –com el de l’ONCA de l’altre dia per celebrar la nostra Constitució– i també joves que descobreixen una òpera per primera vegada. Per això sempre em sorprèn sentir que l’òpera o la música clàssica ja no interessen. Si fos així, seria difícil explicar què passa cada nit a tants teatres d’arreu del món.
La realitat és que temporada rere temporada, milers de persones continuen entrant en un teatre per escoltar una història explicada amb música. Continuen emergint nous cantants, nous directors, nous escenògrafs i fins i tot compositors que componen òperes avui mateix. Però hi ha una cosa encara més important. L’òpera proposa una experiència que és gairebé l’oposat de la manera com consumim cultura avui. En un món dominat per les pantalles, per la immediatesa i per l’atenció fragmentada, entrar en un teatre és una invitació a fer exactament el contrari: parar, escoltar i compartir el temps amb altres persones.
Durant unes hores desapareixen les notificacions, els vídeos curts i el soroll constant del món digital. Només queda la música.
Hi ha un moment que sempre m’impressiona: quan una veu humana omple tot un teatre sense amplificació. És una cosa tan simple i alhora tan extraordinària que encara avui provoca un silenci especial a la sala. Potser és precisament això el que fa que l’òpera continuï viva.
Però la qüestió potser no és només l’òpera. Vivim també en un moment una mica estrany amb la nostra relació amb la cultura. Durant molt de temps, el coneixement, la lectura o la curiositat intel·lectual eren valors que socialment es consideraven desitjables. Avui, en canvi, sembla que de vegades passi el contrari: hi ha qui presumeix obertament de no haver llegit mai un llibre, de no anar mai al teatre o de no interessar-se per determinades formes d’art. Com si la incultura s’hagués convertit en una mena de bandera. Potser per això declaracions com la de Chalamet circulen amb tanta facilitat. No perquè siguin especialment profundes, sinó perquè connecten amb una idea cada vegada més estesa: que només és rellevant allò que es pot consumir ràpidament, allò que es fa viral o allò que acumula milions de visualitzacions. Però la cultura no sempre funciona així. Durant més de quatre segles, l’òpera ha sobreviscut a revolucions tecnològiques, a canvis socials i a noves formes d’entreteniment. Va conviure amb el naixement del cinema, amb la televisió i ara amb internet i les xarxes socials. I, malgrat tot, continua transformant-se i buscant noves formes de connectar amb el públic. Potser perquè hi ha experiències que no es poden reduir a un algoritme. Ni a un vídeo de trenta segons. Ni a un clic. Potser el problema no és que l’òpera ja no importi. Potser el problema és que cada vegada ens importa menys saber. I això sí que és trist.
