Un càrrec del ministeri de Salut va dir un cop (en petit comitè) que no calia ajudar els nens sahrauís perquè al Principat també hi ha molts nens que necessiten ajuda. En termes de solidaritat, com en tants d’altres, les comparacions són odioses. I una cosa no ha de ser incompatible amb l’altra. Entre d’altres coses perquè els estats han de tenir partides per a serveis socials propis i també per a cooperació internacional. Aquesta setmana, però, he entrevistat Jesús Palacios, expert en psicologia evolutiva i educació, sobre la importància que els nens en situació de risc siguin acollits en famílies i no tant en centres perquè, tal com diu ell, un nen necessita que algú estigui boig per ell. I em va venir al cap una reflexió que per ser comparativa reconec que potser no és adequada. I és l’exigència de la societat per demanar al Govern l’acollida de refugiats, havent-hi al Principat nens que també necessiten ser acollits. Mala ocurrència. Tal com he dit sobre els nens sahrauís, una cosa no treu l’altra. I podem demanar que el nostre país sigui un país d’acollida de gent que pateix una guerra i els perilla la vida, sabent que aquí al Principat hi ha nens que han d’estar en un centre d’acollida, molt ben tractats i amb totes les necessitats cobertes, però sense aquella bogeria de la qual parlava Palacios. Les necessitats d’uns no es poden comparar amb les dels altres. Són situacions molt diferents i distants. Tot i això, em pregunto si realment la societat té un sentiment de ser acollidora o només ho exigeix a les institucions. Que sigui el Govern qui els doni casa, però que a la meva no hi vinguin. Sense fer comparacions, potser caldria reflexionar-hi.
