Les generals seran el 2027. No hi ha campanya, però el país ja fa olor de prepartit: partits i missatges es mouen. Mentrestant, ha passat una cosa nova: qui s’interessa per la política pregunta menys al veí i més a la intel·ligència artificial (IA).
Algú llegeix una notícia sobre l’acord amb la Unió Europea, sobre habitatge o fiscalitat. No ho acaba d’entendre i, en comptes de buscar al BOPA o esperar un debat al Consell, obre el mòbil i escriu a un chatbot. El vell “què en penses, tu?” es converteix en “què en diu, la IA?”. La resposta arriba ràpid i amb to tranquil. Sovint pesa més que un article d’opinió o una roda de premsa.
No és ciència-ficció. Experiments electorals mostren que una conversa breu amb un model de llenguatge pot moure la intenció de vot en marges grans. Aquests sistemes no només “parlen bé”: t’escolten, adapten el discurs al que dius, troben el to i no es cansen. Pots insistir i repreguntar, i sempre hi ha algú –o alguna cosa– responent.
Fins ara, la persuasió política passava per canals clars: la sobretaula familiar, el debat de ràdio, la tertúlia de bar, l’article al diari, el WhatsApp viral. Sabíem d’on venia cada missatge i podíem jutjar qui hi havia al darrere. La IA hi afegeix una veu aparentment neutra. No es presenta com a militant ni com a opinador, sinó com a “assistència” que diu ajudar-te a “entendre millor” una llei, un escàndol o una proposta. Però en com ho explica, en què destaca i en què deixa fora, ja hi ha política.
Els estudis assenyalen tres punts. Primer: la IA convenç més quan és educada, dialogant i plena de dades, quan embolcalla amb arguments i xifres. Segon: com més se li demana que sigui persuasiva, més sacrifica precisió a canvi d’efecte: creixen les mitges veritats, els matisos que desapareixen i els titulars fàcils. Tercer: és especialment efectiva amb el votant indecís que busca una opinió “informada” a última hora. En un microestat, on una majoria pot dependre de centenars de vots, això és un risc estructural.
Tenim un mercat petit i concentrat, on uns quants actors donen servei a gairebé tothom: bancs, Administració, mitjans i empreses de serveis. Depenen cada cop més de solucions digitals i comencen a integrar assistents automatitzats per atendre ciutadans i clients. Alhora, arrosseguem opacitat: costa accedir a dades detallades, informes independents i informació deslligada d’interessos. Quan hi barreges IA, dades i política, la mescla pot ser explosiva.
Un assistent automàtic al web d’una institució que “explica” l’acord amb la UE. Una eina d’IA en un mitjà que respon preguntes sobre habitatge. Un chatbot que ajuda a “comparar programes” quan s’apropen les eleccions. Tot això pot ser útil. Però també pot, amb ajustos invisibles per a l’usuari, posar més èmfasi en uns arguments que en uns altres, presentar unes opcions com a raonables i d’altres com a exagerades, o repetir marcs de llenguatge fins que semblin de sentit comú. Sense mentir obertament, pot inclinar la balança.
La força real d’aquests sistemes no és només el discurs, sinó la informació que poden creuar sobre cadascú. Què llegeixes, a quina hora et connectes, quins temes et preocupen, com reacciones quan s’esmenta “sobirania”, “inversió estrangera” o “seguretat jurídica”. Tot això es pot mesurar i aprofitar per afinar el missatge. En un país on Administració, sector financer i empreses estan fortament entrellaçats, concentrar dades i IA en poques mans, sense regles clares, és jugar amb foc.
La pregunta clau ja no és si la tecnologia ho pot fer, sinó què en volem fer abans del pròxim cicle electoral. Tenim temps i seria irresponsable desaprofitar-lo. Podem començar per mesures concretes: prohibir bots anònims per fer propaganda política dirigida; obligar a etiquetar clarament qualsevol ús d'IA en campanya; exigir codis ètics a les empreses que ofereixin assistents conversacionals a administracions, bancs i mitjans, i deixar per escrit que no poden dissenyar respostes pensades per orientar el vot.
També seria útil que els partits declarin no només el que gasten en cartells i anuncis, sinó també en serveis d’IA: quines plataformes i models utilitzen i amb quins objectius. I caldrà un esforç seriós d’educació mediàtica. No n’hi ha prou amb aprendre a detectar una foto manipulada; ens hem d’acostumar a preguntar qui hi ha darrere d’un chatbot, què sap de nosaltres i com pot influir en el nostre criteri.
La IA no votarà per nosaltres, però ja condiciona com llegim les notícies, com entenem les lleis i com jutgem els polítics. A Andorra, on tot és petit i concentrat, qualsevol desviació es nota més. Si volem una transició digital adulta i no només decorat, cal obrir el debat ara. Abans no sigui la nova veu que tots portem a la butxaca la que acabi sabent més de nosaltres que el cònsol i, de retruc, decidint com veiem el país.
