Hi ha moments en què un procés polític deixa de ser patrimoni d’uns quants per convertir-se, finalment, en una qüestió de país. L’anunci que les organitzacions sindicals seran presents a la propera reunió del Pacte d’Estat no resol totes les mancances del procés ni esborra les reticències acumulades, però és, indiscutiblement, un pas en la bona direcció.
Seria ingenu, però, interpretar aquest moviment com una adhesió. Els sindicats han estat crítics –i amb arguments– tant amb el contingut de l’acord com amb la manera com s’ha negociat i s’ha comunicat. I aquest malestar no desapareixerà per una simple invitació. També els Progressistes hem expressat reserves en aquest mateix sentit. Precisament per això, la seva presència té tant valor, perquè no és còmoda ni decorativa. És necessària.
Ara cal treballar per evitar les confrontacions estèrils. Però evitar-ho exigeix entendre que aquesta fase ja no pot tenir un caràcter estrictament polític. Ha de ser un espai de corresponsabilitat nacional, on ningú hi és per combregar amb rodes de molí, sinó per aportar mirada, contrast i exigència.
I és aquí on el contingut de l’acord pren tot el sentit. Perquè, més enllà del soroll, hi ha una realitat que cal posar damunt la taula: l’acord d’associació incorpora avenços tangibles per als treballadors. Nous drets socials –com el permís parental o mecanismes de protecció davant la insolvència empresarial–, una millor regulació dels contractes i del treball dels menors, i una harmonització progressiva amb estàndards europeus que reforcen la seguretat jurídica.
També hi ha un element clau: la mobilitat laboral. La lliure circulació no és només una oportunitat econòmica; és una eina de projecció per als treballadors del país i una via per enriquir el nostre mercat laboral. A això s’hi afegeix la compatibilitat amb els sistemes de seguretat social europeus, amb prestacions exportables i cobertura sanitària ampliada, que aporten estabilitat en trajectòries professionals cada cop més mòbils.
L’acord també incideix en la igualtat de tracte –entre homes i dones, i en relació amb col·lectius com el LGBTIQ+– i reforça la normativa sobre temps de treball, seguretat i salut laboral. No són detalls tècnics, són pilars d’un model social més robust.
Tot i els avenços, l’acord també planteja reptes d’adaptació normativa, pressió competitiva, càrrega administrativa i impactes sectorials a curt termini, que no podem ignorar i que exigiran gestió i acompanyament social rigorós.
Per a les organitzacions sindicals, aquest marc no és menor. Els ofereix una base normativa més sòlida, alineada amb Europa, per defensar drets, negociar condicions i guanyar capacitat d’incidència. Les situa, a més, en un espai on la seva veu és imprescindible no només per ser crítics, sinó per construir.
En aquest sentit, la seva incorporació no hauria de ser entesa com un gest puntual, sinó com l’inici d’una dinàmica que consolidi canals estables de participació. Si el Pacte aspira a tenir recorregut, haurà d’assumir que la legitimitat no es decreta, sinó que es construeix des de la inclusió efectiva de totes les parts implicades. I això vol dir escoltar, però també incorporar aquesta escolta en decisions concretes.
Però res d’això tindrà recorregut si no es gestiona bé aquest moment. Compartir taula amb sindicats i actors econòmics exigeix intel·ligència, empatia i respecte. Exigeix reconèixer que arriben tard al procés, i que seria un error convertir aquesta obertura en una operació de validació política.
Avançar pas a pas, sense triomfalismes. Aquesta és la clau. El Pacte d’Estat ha mostrat la seva voluntat de deixar de ser percebut com un espai tancat. Però això dependrà de la capacitat real d’escoltar, d’integrar i de compartir.
La porta s’ha obert. Ara cal decidir si volem que sigui una simple escenografia o l’inici d’un veritable acord de país.