Un país es reconeix pels paisatges, per la seva societat i institucions, però també per les persones que apareixen quan tot es complica. L’incendi que fa pocs dies va colpejar la urbanització de la Querola a Ordino, n’ha estat, malauradament, un nou exemple.
Mentre bona part d’Andorra dormia, el passat 22 de setembre els Bombers van rebre l’avís d’un incendi que ja presentava una gran intensitat. El foc es va estendre ràpidament i va acabar afectant greument cinc dels seus set blocs. Afortunadament, no es van haver de lamentar danys personals.
Però durant moltes hores hi va haver una altra amenaça: que les flames arribessin al bosc i poguessin avançar cap al Coll d’Ordino o a zones habitades. La intervenció dels Bombers va ser fonamental per evitar-ho.
Darrere d’aquesta frase tan senzilla: “Els Bombers ho van evitar”, hi ha hores de feina, cansament, calor, fum i decisions preses sota pressió. 
Hi ha professionals avançant cap on la resta de nosaltres intentaríem allunyar-nos. I això mereix alguna cosa més que un agraïment, mereix reconèixer obertament la tasca, en aquest cas, dels Bombers, però també de tots els cossos especials que sempre vetllen per la seguretat del nostre país.
Ser bomber no consisteix únicament a apagar un foc. Significa estar preparat perquè, qualsevol dia i a qualsevol hora, una trucada pugui transformar una jornada ordinària en una situació límit. Significa formar-se constantment, confiar en els companys i assumir riscos perquè altres persones no els hagin d’assumir.
Aquella nit, tots els bombers van respondre, tant els que estaven treballant com els que estaven de descans; quan van veure l’avís, tots hi van participar.
Aclarir que el Sindicat, en un incendi d’aquestes dimensions, on tothom és necessari, va ser el primer a dir de deixar les negociacions ajornades fins que l’incendi no estigués controlat.
Per això, durant l’operatiu van arribar a treballar sobre el terreny 54 bombers i bomberes, i diverses dotacions materials. Els treballs van continuar durant moltes hores i, fins i tot després de controlar el foc, els equips van haver d’actuar sobre petites revifades.
És precisament en situacions com aquesta quan recordem una realitat que sovint passa desapercebuda: la seguretat quotidiana d’Andorra descansa sobre persones que treballen lluny dels focus.
Voldria remarcar que també seria injust parlar d’una gran emergència pensant en un únic uniforme. Quan Andorra afronta una situació complicada, apareix una xarxa formada pels Bombers, la Policia, Protecció Civil, els serveis sanitaris, els agents de circulació, els Banders, la Creu Roja, els serveis comunals i altres professionals que treballen de manera coordinada. Així ho van demostrar a la Querola. També, en aquest cas, vam comptar amb l’ajuda dels Bombers de la Generalitat.
La ciutadania acostuma a veure el resultat final. Un helicòpter que s’enlaira. Una ambulància que passa. Una carretera tallada. Un incendi que finalment s’apaga.
El que no sempre veiem són les hores de preparació que hi ha al darrere.
I probablement aquesta és una de les grans paradoxes dels serveis d’emergència: treballen durant anys per estar preparats per al pitjor, mentre desitgen no haver de posar mai en pràctica bona part de l’après.
L’incendi de la Querola deixa danys materials molt importants i una imatge difícil d’oblidar. Però també deixa una altra imatge que convé retenir: la de desenes de professionals treballant mentre la resta del país observava amb preocupació.
La de persones cansades que continuaven, companys protegint-se els uns als altres, professionals que feien la seva feina.
Potser aquesta última frase és la que més sovint utilitzem quan volem restar importància als actes extraordinaris: “és la seva feina”.
Sí. Ho és, però que sigui la seva feina no significa que no mereixi el nostre reconeixement. Gràcies per ser-hi.
I gràcies, sobretot, per ser-hi quan més falta feu.