Durant molts anys hem vist el patrimoni cultural, i molt especialment les biblioteques històriques, com espais gairebé sagrats. Llocs per mirar, però no per tocar; per admirar, però no per usar. El silenci, la distància i fins i tot la incomoditat, formaven part del protocol. El missatge era clar: el patrimoni s’ha de protegir, encara que això impliqui allunyar-lo de la vida quotidiana i de les persones que n’han de fer ús i l’han de preservar per a les properes generacions.
Darrerament, però, alguna cosa comença a canviar, i diverses institucions patrimonials europees han iniciat un debat sobre com preservar el patrimoni sense allunyar-lo de la gent. Un cas especialment destacat és el del National Trust del Regne Unit, que recentment ha anunciat canvis en la política d’accés a biblioteques històriques com The Vyne, Upton House o Dyrham Park, la qual cosa permetrà que els visitants s’asseguin en determinats espais, facin servir les biblioteques patrimonials i hi passin temps sense haver-se de preocupar per no tocar. En resum, permetran que la gent faci ús de les biblioteques pel que van ser creades, recuperar-les com espais on aturar-se, llegir o simplement estar.
Aquesta decisió suposa qüestionar dècades de gestió basada en el famós no tocar. El National Trust defensa que no es tracta de posar en risc els elements més fràgils, sinó de distingir entre allò que requereix una protecció estricta i allò que pot suportar fer-ne un ús responsable. En el fons, la proposta parteix d’una idea molt simple: el patrimoni no només s’ha de conservar per al futur, sinó que ha de tenir sentit en el present per no perdre l'essència.
A les biblioteques públiques aquesta discussió fa temps que està superada, i han deixat de ser simples dipòsits de llibres per convertir-se en espais de convivència, d’estudi, de cultura compartida i, sovint, en refugis de calma. Els usos han canviat, però l’interès no s’ha reduït, sinó que simplement ha canviat i s’ha diversificat. La gent hi va a buscar llibres, però també temps, silenci i comunitat.
La qüestió és si aquest mateix principi pot aplicar-se al patrimoni més antic, més simbòlic i teòricament més fràgil. Evidentment, l’ús comporta riscos: desgast, control, responsabilitat, però també existeix un risc menys evident: fer-lo massa museïtzat. Convertir el patrimoni en una postal impecable, però buida pot acabar sent una altra forma de pèrdua. Un patrimoni intocable corre el perill de deixar de dir res a les generacions que l’haurien de preservar.
Potser el gran repte del nostre temps no és només conservar millor, sinó aprendre a conservar mentre es comparteix. Fer compatible la preservació amb l’experiència humana. Perquè el patrimoni que no es viu, que no s’habita ni s’integra en el present, acaba sent només una relíquia. I el patrimoni, si ha de tenir futur, necessita persones a dins, no només vitrines.
