Quan el riu sona
Dels 1.400 milions de quilòmetres cúbics d’aigua que hi ha a la Terra, un 96,5% és salada i només un 3,5% és dolça, i d’aquest petit percentatge, el 99% es troba als casquets polars, a les glaceres o a les aigües subterrànies. Això vol dir que tots els rius del món no suposen més que un 0,006% de l’aigua dolça que hi ha al nostre planeta. Qui ho havia de dir!
Nosaltres, lluny de monopolitzar aquest ínfim percentatge, al nostre petit però ric país –fluvialment parlant–, tenim la sort de comptar fins a 145 rius que junts sumen 356 quilòmetres! Oi que no us imaginàveu que en teníem tants? Hi ha països que no en tenen cap, de riu! De fet, són disset en tot el món, entre els quals hi ha Aràbia Saudita. I tenim 145 rius amb una qualitat d’aigua excel·lent en un 97% dels casos, segons Medi Ambient. I ens referim a aquest agost. Com se sol dir, l’aigua corrent fa viure la gent!
El pare de tots els rius andorrans és el nostre estimat Valira, que tants andorrans ha abeurat al llarg dels segles. Té forma d’Y, els braços superiors de la qual són el Valira del Nord (14 quilòmetres), que neix cap a la Coma del Forat i el Valira d’Orient (23 quilòmetres), que neix al Circ dels Pessons. I seguint el seu curs, quan arriben a Escaldes, els dos braços s’uneixen majestuosament en un de sol que, després d’11,6 quilòmetres més, porta les seves aigües andorranes fins al Regne d’Espanya.
Però no us penseu que els altres 142 porten noms tan poètics i de fàcil pronúncia com el Valira. A la Massana hi ha els més rebuscats: Carcamanyat, Comallempla, Solanyó, Cardemeller, l’Espeluga, l’Aspra, les Claperes, la Bixellosa, el Bancal Vedeller... Sense oblidar el riu Pollós, el dels Hortons o el de la Font Amagada.
A Canillo no es queden enrere a l’hora de batejar els seus: el Soriguera, Soplanars, el Seig, el Prat del Comellar, els Planells de Caraup, Manegor... A Encamp n’hi ha de sonors com el riu de les Soronelles, el Montuell, el Montalarí, el d’Ensagents, la Coma dels Llops, el Caire Forc, les Agols... I a Ordino el riu d’Aiguarebre, l’Angonella, les Aubes, l’Astrell, la Cebollera, la Coma del Forat, el Comís Vell, l’estany Esbalçat, l’estany de Creussans, l’Enfreu, Ferreroles, Urina...
Els lauredians, més modestos en nombre, també són per recordar: el riu de Caborreu, les Castelletes, el coll de l’Aquell, l’Escobet, la Moixella, Mossers... A les parròquies centrals pocs però bonics, com els riu de l’Avier, Claror i Perafita, la Comella, l’estany Blau, Enclar, dels Orris, Madriu, Fred...
Noms ben nostres tots ells, com l’orgull de ser andorrà, una d’aquelles petites llicències que encara ens podem permetre aquells que pensem en clau andorrana, un exercici cada cop més infreqüent al nostre país. Perquè si Andorra és una terra rica en patrimoni natural –i els nostres 145 rius donen fe que és així–, els andorrans hem estat durant segles uns afortunats, sense oblidar, com deia Aristòtil, que la riquesa consisteix molt més en el gaudi que en la possessió.