El filòsof alemany Jürgen Habermas recorda que la solidesa d’una democràcia no depèn només de la separació de poders, sinó també del respecte escrupolós a les regles que defineixen els rols de cadascun. Quan aquestes fronteres es difuminen, la política es desordena i la credibilitat del sistema queda en entredit. Això és, en essència, el que hem vist aquests dies: un síndic que, en el seu discurs del Dia de la Constitució, va assumir de facto un paper que no li correspon, entrant en l’àmbit de la política exterior com si exercís funcions pròpies del Govern.
La Constitució d’Andorra és clara. L’article 72 estableix que correspon al Govern dirigir la política interior i exterior de l’Estat. No és opinable; és una competència constitucional. I tanmateix, en un acte solemne al Consell General davant del cos diplomàtic amb motiu del Dia de la Constitució, el síndic general, Carles Ensenyat, va entrar en el terreny de la política internacional, advertint contra la llei del més fort i reivindicant el multilateralisme i el dret internacional. Entre els assistents hi havia el representant dels EUA, així com el president de l'Associació Cultural Israelita de les Valls d'Andorra (ACIV), i és inevitable preguntar-se com es devien prendre aquestes declaracions.
Però la qüestió no s’acaba aquí. Posteriorment, en declaracions als mitjans de comunicació, el cap de Govern, Xavier Espot, va afirmar que l’Iran “exigia algun tipus d’intervenció”. En termes polítics, això implica legitimar una acció militar preventiva i, en el context actual, justificar els atacs dels EUA i Israel. I aquí emergeix la contradicció: mentre una institució apel·la a la diplomàcia, una altra avala la força.
Aquesta posició, a més, constitueix un nou error diplomàtic perquè s’allunya un cop més de la posició expressada per França a través del president de la República i Copríncep d’Andorra, Emmanuel Macron, que ha insistit a evitar l’escalada i prioritzar la via diplomàtica. Mentre Europa i el nostre Copríncep aposten per la contenció, Andorra, en canvi, projecta una imatge erràtica en un moment clau per reforçar la seva relació amb França i amb la Unió Europea.
Convé ser clars: condemnar el règim iranià no implica justificar una guerra. Es tracta d’un sistema autoritari, però avalar atacs militars significa assumir també les seves conseqüències: víctimes civils, destrucció i tragèdies humanes.
I així arribem al nucli del problema. Quina és la posició d’Andorra? La del síndic o la del cap de Govern? Aquesta contradicció no és menor. Davant del cos diplomàtic, transmet la imatge d’un país que no sap on va, perquè en política exterior és capaç de defensar una posició i la contrària a la vegada.
La Constitució és clara: la política exterior la dirigeix el Govern. I per això mateix, cada institució ha de respectar el seu paper. En aquest terreny no hi ha marge per a la improvisació ni per a la dissonància.
Perquè quan falla la claredat institucional i es trenca la coherència política, el problema ja no és només de forma. És de fons. I és aleshores quan un país corre el risc de fer el ridícul.
I això, senzillament, Andorra no s’ho pot permetre.