El nostre sistema de salut fa temps que respira amb dificultat. No és una crisi sobtada, sinó un esgotament silenciós: jubilacions que arriben abans de ser reemplaçades, especialitats que costen d’omplir, torns que depenen massa sovint de la bona voluntat dels professionals. La manca de metges i infermers ja no és una excepció, sinó un símptoma estructural.

Ahir, el Consell General va aprovar la modificació de la Llei 39/2022, reguladora de les professions titulades de la salut. És una reforma necessària, que busca donar una mica d’aire al sistema, però que també ens interpel·la com a país. Ens obliga a preguntar-nos si volem continuar vivint d’urgències o començar, d’una vegada, a planificar.

És cert que aquesta escassetat no és exclusiva d’Andorra. A tot Europa falten professionals sanitaris i els governs competeixen per retenir-los amb més bons sous, més estabilitat i menys burocràcia. Però Andorra no pot limitar-se a repetir el relat de la comparació. Som un país petit, amb una sanitat que ha estat motiu d’orgull col·lectiu, i això ens ha de servir per innovar, no per imitar.

La reforma que hem aprovat introdueix un mecanisme clau: la planificació estratègica anual dels recursos humans en salut. Pot semblar una simple formalitat, però no ho és o, com a mínim, no la volem entendre així. Vol dir anticipar necessitats, formar talent, establir prioritats amb dades reals i criteris objectius. És, en definitiva, començar a respirar sense al·lèrgia, amb la serenor d’un sistema que ja no depèn només de l’adrenalina d’emergència.

També reforça un aspecte que sovint no es veu però que és essencial: la confiança. A partir d’ara, qualsevol habilitació especial haurà de comptar amb la participació dels col·legis professionals i del SAAS. Aquesta col·laboració ja existia de manera informal, però ara es converteix en una obligació legal. I això és bo per a tothom: per als professionals, perquè dona transparència, i per als pacients, perquè garanteix seguretat i equitat.

Des del Grup Socialdemòcrata hem defensat, a més, que flexibilitzar el requisit del català només pot ser una mesura temporal. El català és una eina de cohesió i de qualitat assistencial, no un obstacle. La llengua no és una frontera, és el pont que connecta el professional amb el pacient.

Aquesta llei no és la solució definitiva, però és una oportunitat per mirar endavant amb realisme. Per entendre que un sistema de salut fort no es construeix amb decrets d’urgència, sinó amb visió, constància i planificació.

Quan el sistema respira amb dificultat, la solució no és córrer més, sinó aprendre a respirar millor. I aquesta és, potser, la gran lliçó que hauríem d’aprendre d’aquesta reforma: que cuidar la salut del país comença per cuidar la salut del propi sistema.