Quan els cignes canten

Al llarg de setmanes de confinament, en les sortides esporàdiques per avituallar-nos, he constatat que malgrat l’aura solemne de professor d’història (algun cabell blanc, ulleres de llegir, jaqueta de pana), continuo atraient els membres dels cossos de seguretat com quan era jovenet. A l’època la poli se’m rifava: és clar, no gastava jo l’estil, el bon gust per la vestimenta i la saviesa de què faig gala en l’actualitat. Per això he conclòs que la meva relació amb la policia és només qüestió de pur i irresistible magnetisme personal.                                                                              

Val a dir que les estones en què m’han interrogat al mig del carrer en relació al meu origen, direcció i propòsits, les he aprofitat per corroborar que la Covid-19 venia acompanyat: duia de la mà una modalitat inaudita de balcòning, molt més perniciosa que l’esport favorit dels joves turistes habituals a les platges mallorquines. Aquesta nova amenaça es manifesta en la quantitat creixent de personatges de densitat neuronal qüestionable que, des de les balconades, comparteixen amb veïns i vianants les seves dubtoses dots per a l’aeròbic, el ball o la guitarra. Com que encara es desconeix la forma de combatre aquests espècimens, de moment hi ha ànimes caritatives que els foragiten a perdigonades. Malauradament, no està previst que en les properes jornades es pugui garantir el subministrament d’armes d’aire comprimit entre tota la ciutadania. Amb això, de portes endins els nens fan el que poden. Quan no es diuen el nom del porc en arameu es pengen del llum del menjador o caminen pel sostre cap per avall, i si baixen sempre acaben a plantofades. Hem provat (sense èxit, val a dir) a deixar-los fer, confiant que s’escanyarien mútuament i que el conflicte s’extingiria sol –però no hi ha hagut manera. Per postres, pobrets, tenen malsons i es desperten durant la nit, entre llàgrimes: el pallasso del darrer espectacle online que van veure no els deixa parar de fer manualitats amb rotlles de paper higiènic, i abans d’esvair-se el molt desgraciat (diabòlic i cabrit com si l’hagués parit Stephen King) els lliga a una cadira des d’on han d’embeinar-se, sí o sí, l’enèsima videoconferència amb els iaios. Ai, pobre canalla.

Els adults de casa seguim la idea de les arques de Noé (recintes destinats a aïllar malalts asimptomàtics) del govern espanyol, i ens empassem com podem les xifres de persones que han entonat el cant del cigne abans d’hora. Hem decidit construir-ne una, d’arca, posar-hi uns quants indesitjables a dins (bitllet només d’anada) i votar-la sense rumb fix. Potser, en el viatge cap enlloc, a algú li arriba l’hora de grallar just abans de palmar-la. Posats a triar, que ho faci en l‘ordre invers, i tot això que s’estalvia un.