Patir talls en el servei d’internet i de la telefonia mòbil al nostre país malauradament ja ha deixat de ser una notícia. Ja s’ha transformat en un costum. És un element més de la nostra quotidianitat. ¿Què ha passat ara? ¿Què deu haver fallat? Com amb moltes altres coses més, tots plegats acostumem a callar i qui dia passa any empeny. Com a molt, si tenim ànims i temps cursarem una reclamació. Però això no hauria de ser així perquè els talls repetits del servei d’Andorra Telecom són inacceptables en una entitat que recordem que tanca exercici rere exercici amb uns guanys considerables. No tinc res en contra dels treballadors d’Andorra Telecom. Tot al contrari. Sempre que he hagut de fer una gestió a les oficines centrals m’han atès amb cordialitat i eficiència. És més, tinc amics que treballen a la companyia i són uns grans professionals que sovint han d’aguantar estoicament el mantra de “quin des­astre l’STA”. No obstant això, dia a dia es va confirmant que aquesta expressió té més de realitat que de tòpic. Entenc que en un país de muntanya és difícil oferir un servei sense incidències donada la seva particular orografia. Entenc que és difícil combatre els atacs hackers i que es destinen molts recursos a minimitzar els seus efectes nocius, però és que quan no és un nap és una col i l’elevat nombre d’incidències difícilment és justificable, malmeten els negocis i acaben amb la paciència de qualsevol. Si no podem escollir s’hauria d’oferir un servei excel·lent i si no pot ser així aleshores es podria plantejar el debat d’aconseguir l’excel·lència a través de l’entrada de com­petència.