Quan érem devots, i molt, de Sant Isidre

Situada al bell mig del mes més primaveral i més florit, el 15 de maig, es celebra a Espanya, als països iberoamericans i també a casa nostra la festivitat de Sant Isidre patró dels pagesos. Antigament aquell dia era de gran festa, ja que tothom a casa nostra, poc o molt era pagès. No hi havia cap església a Andorra a la qual hi manqués una talla de Sant Isidre. A totes les parròquies, de bon matí, les campanes repicaven joioses convocant a tota la població a les celebracions que en aquell dia tenien lloc. El dia de Sant Isidre ningú treballava, les mestresses havien pastat amb la farina més fina, un parell de redors (uns pans de pessic) deliciosos que menjarien una vegada acabat el gran dinar festiu que aplegava a tota la família al voltant de la taula del gran soler de la casa que es vestia de gala per a l’ocasió.
Prèviament aquests redors els portaven a beneir a l’església (a Encamp era costum que les famílies més riques en deixessin al mossèn un parell o tres penjats al coll i als braços de la imatge del Sant perquè les famílies més pobres també en poguessin gaudir) i els joves el compartirien a un prat a la vora del riu, tot berenant plegats (en una de les poques ocasions que passava) nois i noies.
A l’antigor totes les parròquies feien una professó en aquest dia. La Consueta d’Encamp del 1696 escrita per mossèn Ignasi Corominas, ens informa que: “Vuÿ [Dia de Sant Isidre] se costuma a fer festa Solemne, se fa gran Festa, com en lo dia de Nadal”. Arreu, de bon matí, a trenc d’alba, s’assistia a la missa festiva i una vegada acabada treien el sant a espatlles dels homes, que havien de ser casats o pagesos, ja que Sant Isidre a banda de ser el patró dels pagesos també ho és dels casats. La tarda abans, les fadrines anaven als prats propers i també als horts a buscar les millors grandalles i narcisos o les flors més boniques que començaven a sortir, així com els brots més verds dels pins o avets per tal d’engalanar de manera molt delicada, la cadireta on s’havia de col·locar la imatge del sant per treure’l en professó l’endemà. També era costum que les fadrines a banda de flors i garlandes vegetals, posessin cintes de colors entre les flors, tot despertant d’aquesta manera un altre sentit, el visual, ja que a banda de la sublim fragància que deurien desprendre les flors i els brots tendres tot mesclats amb l’encens litúrgic, les cintes, mogudes pel vent, crearien una meravellosa visió conjuntament amb les flors de diversos colors i mides.
Durant la professó, recorrien tota la vila, procurant passar per totes les cases possibles i en tornar cap a l’església, es paraven a la plaça per tal de posar unes espigues ben boniques del millor blat sota del braç del sant, a tall d’ofrena i per tal d’implorar-li una bona collita lliure de pedra. 
Una vegada acabada la professó i ja dins de l’església, es cantaven els goigs del sant que han romàs inalterats des del segle XVII. Els goigs ens expliquen que Sant Isidre, nasqué a Madrid al segle XI, que era un home molt devot, que estava casat amb Santa Maria de la Cabeza i que cada dia acostumava a oir missa mentre uns àngels baixats del Cel li llauraven el camp. També dels molts miracles que va fer i entre ells els dos més famosos que se li atribueixen: Treure aigua d’una dura roca tot convertint-la per la seva intercessió en un brollador, així com retornant la vida i la salut al rei Felip III d’Espanya quan estava molt malalt. També ens diuen que és patró i advocat contra: la coixesa, les úlceres, les febres i en general de tots mals i dolors tant del cos com de l’ànima. Deixeu-me acabar aquestes línies amb les dues darreres estrofes dels seus goigs i que precisament eren les que tothom cantava amb més fervor i, segurament, els més grans encara recordaran: “De pedra guardau los blats si us reclaman de bon cor, curaucoxos ÿ ulcerats, de tot mal febre ÿ dolor, medecina cordial contra qualsevol rancor, de pagesos ÿ casats sou gloria ÿ honra gran. Puig que sempre sou estat de pagesos gran honor, guardeu-nos sempre de mal Sant Isidro llaurador”