Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Lizarte

Robert Lizarte

Divulgador històric i campaner

 

 

Quan es contaven adalls




En una societat tradicional com ho era la nostra no fa pas tants anys, en la qual poques lleis escrites hi havia, els habitants de les nostres muntanyes es regien sobretot pel costum, o més ben dit pels usos i costums que els nostres avantpassats havien après generació rere generació des de temps ancestrals.
Ho aprenien de ben petits, sobretot a l’hivern, a la vora del foc, amb un bon caliu mentre escoltaven llegendes i vells relats del poble o del país, així com adalls (dites o sentències antigues) de la boca dels més vells i savis de la casa, els padrins. I no ho eren pas perquè fossin més llestos o instruïts, ho eren perquè “sap més lo dimoni per vell que per dimoni”, que ja és dir.
De ben petita la canalla escoltava atenta tot allò que les generacions anteriors els explicaven, per tal que algun dia fossin algú a la vida. Abans de començar els relats els deien “Més viuràs, més en veuràs”, que des de ben petits havien de ser llestos ja que “mentre hi ha espavilats, los rucs van a peu portant a cavall els savis”, que “un home [o dona] és tantes vegades home [o dona] com llengües sap parlar”, i que les coses les havien de fer quan tocava: “Lo que no corre l’home de fadrí ho corre de padrí”. Encara que també és veritat “que marrà vell vol ovella jove” i, és clar, el cos ja no estava per tants “cuentos”.
També els ensenyaven a ser honestos, compromesos i assenyats, “el qui firma, paga”, i a la muntanya “la paraula d’un home és sagrada” (tot recordant de passada que fins fa no gaires anys, un contracte verbal a casa nostra tenia la mateixa validesa que un d’escrit). Que els quedés ben clara una cosa: “Si la mà has tocat, lo pacte és sagrat”.
Al jovent més grandet els deien que havien de deixar-se de vicis perniciosos com la peresa i ser vanitós, tot recordant-los que “qui no treu lo poc tampoc treu lo molt” i que “home presumit, tonto segur”. També que no es deixessin enlluernar per algú que acabaven de conèixer i que no es refiessin gaire d’aquelles persones, ja que “s’ha de prendre un quintar de sal abans de conèixer la natura d’una persona”. I que si alguna vegada es quedaven sols o tenien alguna necessitat molt grossa, segurament que només podrien comptar amb la parentela: “Ni de Déu, ni del diable; de casa”.
També els ensenyaven que no donessin les coses per resoltes abans que no ho fossin, “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”. Que anessin amb compte si alguna vegada tenien negocis que els anessin molt i molt bé perquè “després d’una pujada sempre va una baixada”, que guardessin algun ralet “per quan les vaques vindran eixutes”, que no fossin altius i que vigilessin perquè de “l’arbre caigut tothom en fa llenya” i el poble té la llengua llarga i de seguit et condemna i et diuen allò de “quan lo gos lladra és que algú arriba”. 
També que anessin alerta amb alguns espavilats que et voldrien “fer combregar amb hòsties de pi” per fer-te creure alguna cosa o negoci en què no estàs d’acord, ja que sempre hi ha algú que és un aprofitat, que ja se sap que no van mai sols: “Els pocavergonyes sempre es donen la mà” i per regla general, sempre tenen amics “de soca”, d’aquells que són ben influents: “aquell que és amic del batlle, xiulant se’n va a la presó”. En aquests casos els ensenyaven a “fer-se l’andorrà” i de passada “lo cec, lo mut, lo sord i lo desentès” abans d’acceptar un pacte que fos un desastre o un gran mal. Abans que s’apagués el foc i anessin a dormir, a menuts i grans els explicaven que el més important de tot a la vida, la llei que estava per sobre de totes era aquella antiga llei muntanyenca que diu: “Fes bé i no fassos mal, que una altra cosa no et cal”. D’aquesta manera no els “agafarien per cap d’esquila” (agafar algú i fer-lo responsable de tot encara que sigui innocent).
Que la paciència era una virtut i que no fossin impacients “que d’hivern no n’ha quedat mai cap per caure” que tot arriba al seu moment. I parlant de caure, aquest any sembla que és “any de neu, any de Déu” ja que “si neva per Sant Andreu [30 de novembre] tot l’any hi ha neu”, i per Sant Andreu “mata el porc teu, si no és prou gras, per Sant Tomàs [21 de desembre), i si no ho fos prou, mata’l per Ninou [Any Nou, 1 de gener]”. Tornem-hi amb el sant: “La neu de Sant Andreu fins a Carnestoltes la veureu”, perquè abans la neu durava més que no pas ara! Però fixeu-vos que avui dia encara es compleix aquest vell adall: “Capellà revestit, espera escolà que vingui”. Dit d’una altra manera, quan la neu es queda enganxada a les branques dels arbres una altra nevada és ben a prop.

Comentaris: 1

Comentaris

Adalls d'origens que es perden en la memòria dels temps, però que sovint continuen sent ben vigents. Bona passejada per la nostra memòria individual i col·lectiva!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic