Quan estàvem confinats

Encara recordem amb terror aquells dies que vam estar tancats entre quatre parets. Ens havíem d’aturar per salvar-nos. Un canvi brusc que ens va generar neguits però també ens va permetre sentir i escoltar. Vam sentir el silenci. Vam sentir el riu i el vent. I la flora i fauna en apogeu. Les xarxes, companyes d’empresonament, es van omplir d’imatges de la merla que posava banda sonora a aquells dies de març: ella al capdamunt de l’última branca de l’arbre del davant, nosaltres asseguts a la taula del menjador. També de l’ocell que als vespres ens venia a dir “fins demà” a la finestra de casa, aquella que permet un bon aterratge. Érem nosaltres els que estàvem dins de la gàbia i enyoràvem aquella llibertat. Potser perquè estàvem espantats, i que per primer cop ens sentíem dèbils, vam passar a donar valor a allò que fins aleshores havíem considerat insignificant i anodí. Vam tenir una revelació... però va durar poc. Les primeres imatges de camps florits i herbes insurrectes que vam prendre frisosament en les nostres primeres sortides a la vida van ser substituïdes ràpidament per la de bèsties salvatges que ens volien (o podien fer) mal. Ara ens veiem ja les orelles, sembla, i la imatge afable i bonica que teníem del món animal (a excepció de les nostres mascostes –capítol a part–) s’ha transformat en fàstic, rebuig, perill. No hem dubtat a tornar al punt de partida tan ràpidament com hi vam arribar. I allò que vam viure, i sentir, durant el temps del silenci i solitud ha quedat mort i enterrat, encara que desconeixem fins quan.