Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de mireia

Mireia Suero

Periodista

 

 

Quan estàvem confinats




Encara recordem amb terror aquells dies que vam estar tancats entre quatre parets. Ens havíem d’aturar per salvar-nos. Un canvi brusc que ens va generar neguits però també ens va permetre sentir i escoltar. Vam sentir el silenci. Vam sentir el riu i el vent. I la flora i fauna en apogeu. Les xarxes, companyes d’empresonament, es van omplir d’imatges de la merla que posava banda sonora a aquells dies de març: ella al capdamunt de l’última branca de l’arbre del davant, nosaltres asseguts a la taula del menjador. També de l’ocell que als vespres ens venia a dir “fins demà” a la finestra de casa, aquella que permet un bon aterratge. Érem nosaltres els que estàvem dins de la gàbia i enyoràvem aquella llibertat. Potser perquè estàvem espantats, i que per primer cop ens sentíem dèbils, vam passar a donar valor a allò que fins aleshores havíem considerat insignificant i anodí. Vam tenir una revelació... però va durar poc. Les primeres imatges de camps florits i herbes insurrectes que vam prendre frisosament en les nostres primeres sortides a la vida van ser substituïdes ràpidament per la de bèsties salvatges que ens volien (o podien fer) mal. Ara ens veiem ja les orelles, sembla, i la imatge afable i bonica que teníem del món animal (a excepció de les nostres mascostes –capítol a part–) s’ha transformat en fàstic, rebuig, perill. No hem dubtat a tornar al punt de partida tan ràpidament com hi vam arribar. I allò que vam viure, i sentir, durant el temps del silenci i solitud ha quedat mort i enterrat, encara que desconeixem fins quan.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic