Quan Esteban Albert conquerí Girona

Corria l’any 1955 quan un jove Esteve Albert, engrescat pel seu nou amic andorrà, Pere Canturri, iniciava una de les tradicions nadalenques més emblemàtiques de les que es recorden al nostre país: el Pessebre Vivent d’Engordany, un muntatge teatral enmig de la natura i en què participaven homes, dones i nens d’arreu del Principat. Es representà durant vuit anys, fins que el 1962 decidí posar fi a aquesta aventura, que no tornà a recuperar-se fins molts anys després.

El Pessebre va ser un dels motius principals de l’arribada de turistes en època nadalenca, així com la possibilitat d’adquirir productes difícils de trobar tant a Espanya com a França, cosa que segons Canturri propicià que l’anomenessin el “Pessebre del Nylon”.

L’èxit d’Albert no va passar desapercebut a Catalunya, on va dur a terme diverses representacions del Pessebre Vivent, i també adaptacions d’altres obres teatrals emblemàtiques. Es diu que va escenificar prop de cinquanta obres teatrals, entre les de creació pròpia i les versionades.

Ens situarem avui a l’any 1959, quan un periodista de nom Sureda, que treballava a Usted. Publicación Gráfica Gerundense, aconsegueix per fi, després de molts intents, apropar-se a la nova estrella: “Esteban Albert, un personaje de fábula, se ha fijado en nuestra provincia”.

Després d’un primer intent infructuós on Albert “se largó sin que pudiéramos sacar nada en limpio de cuanto nos manifestó”, aconsegueix, no sense haver-se d’esperar primer més de set hores que arribés de Perpinyà, on es trobava muntant una versió lliure de Pirene, parlar amb ell sobre els seus plans a la província.

Segons Sureda, la capacitat d’Albert per concentrar-se en un mateix tema era més que improbable, i el seu caràcter inquiet i nerviós l’obligava a haver de posar ordre a l’entrevista que tant li havia costat d’aconseguir: “¡Concentrémonos!”. Així doncs, aquest “director andorrano, que quiere brindarnos el genio de su improvisación” explica que una de les primeres idees que li passen pel cap és la de fer un muntatge de la tragèdia Medea, d’Eurípedes, al llac de Banyoles, directament sobre l’aigua, i aprofitar aquesta experiència per fer-ho posteriorment a altres indrets de la Costa Brava, començant per Lloret de Mar fins arribar a la grecoromana Empúries.

Espantat davant la possibilitat que Albert inundés les portentoses ruïnes d’aquesta ciutat, Sureda l’interromp tot esperant que li confirmi que allà la venjança de Medea es durà a terme en format secà. Albert el tranquil·litza confirmant que, efectivament, tindrà lloc a les ruïnes, però les de l’antic moll del port ja que cal fer les coses “con propiedad, y a mí me gusta explotar al máximo los recursos que nos brinda la naturaleza, y en vuestra provincia son ilimitados”.

La motivació principal del director era superar les traves que suposava haver de fer aquesta representació en un teatre a porta tancada, amb actors que segons ell fins al moment havien desvirtuat els principis d’aquesta tragèdia. Esteban en canvi ho faria només amb l’ajuda d’una barca, el mar, música, uns focus i el suport de la imaginació dels espectadors.

Sureda, que considera Albert un dels directors escènics més personals del món, aclamat a Andorra i França, proclama el seu entusiasme davant del fet de poder transformar els escenaris naturals gironins en teatres a l’aire lliure.