El passat mes de novembre, el president de l’Associació de Propietaris de Béns Immobles, Josep Marticella, va anunciar la intenció d’alguns propietaris d’augmentar fins a un 30% els lloguers que havien estat congelats els darrers anys. La proposta, desmesurada i profundament irresponsable, no és només un avís al mercat, és un senyal d’alarma per a tota la ciutadania.

Ara bé, el problema no rau només en les declaracions, sinó que també en el silenci del Govern davant d’una amenaça directa a un dret fonamental: l’accés a l’habitatge. Mentre les veus immobiliàries es multipliquen, l’Executiu opta per callar. I aquest silenci, lluny de ser neutral, pren partit. És un silenci que inquieta, que alimenta la por i que consolida la sensació que el Govern es desentén del principal problema del país.

La ciutadania ho percep clarament. Té por de perdre casa seva, por de no poder renovar el contracte, por de veure com el seu futur depèn de l’especulació d’uns pocs. I davant aquesta por, el Govern no hi oposa res: ni un missatge clar, ni una estratègia, ni una política eficaç.

Perquè governar no és mirar cap a una altra banda. Governar és protegir. Governar és anticipar-se al conflicte, no esperar que esclati per improvisar. I aquí el Govern ha fallat. Ha perdut la confiança de la gent perquè ha renunciat a fer front a la crisi d’habitatge amb serietat i determinació.

Les conseqüències ja són visibles i devastadores. La manca d’acció ha expulsat la classe treballadora del país. No és una metàfora: famílies que han hagut de marxar a l’altra banda de la frontera per poder pagar un sostre; joves que abandonen Andorra tot i treballar-hi i tributar-hi; ciutadans que deixen enrere la seva llar perquè viure-hi s’ha tornat inassumible.

No és una simple desregulació del mercat. És un fracàs polític. És la prova que el Govern ha abdicat d’una de les seves funcions essencials: garantir el dret a l’habitatge.

Les pròrrogues del lloguer, que havien de ser una mesura temporal per guanyar temps i donar estabilitat als inquilins, han esdevingut una solució esgotada. Dos anys després, el balanç és decebedor: no hi ha cap resultat tangible, la crisi és encara més profunda i les promeses s’han evaporat.

Les dades són incontestables: El preu del metre quadrat ha passat de 2.500 euros el 2020 a 4.149 el 2024. La resta són excuses, opacitat i improvisació.

Mentrestant, el Govern presumeix d’una llei òmnibus que ja vol rectificar, anuncia programes d’avals que no arriben a la classe treballadora, desmantella la Taula de l’habitatge per manca de voluntat real de consens i crea un Registre de la propietat que arriba tard, malament i sense utilitat real per afrontar la crisi.

El resultat és clar: no és el Govern qui gestiona la crisi; és el mercat qui governa, i el Govern n'és presoner. Els propietaris es mouen, negocien, pressionen. L’Executiu recula, dubta i calla. I aquest silenci, sigui per por o per incomoditat, es converteix en una renúncia política. L’habitatge ha deixat de ser un dret per esdevenir un privilegi. I això no passa per fatalitat, sinó per inacció.

Ara el Govern afronta una cruïlla: pot aixecar les pròrrogues sense tenir a punt les eines que havia promès, o pot complir el seu compromís i presentar una llei sòlida que ordeni el mercat i defensi la ciutadania. Si escull la primera opció, el caos serà inevitable, i la responsabilitat, inqüestionablement seva.

El país ja està advertit. Ningú podrà dir que no ho sabia.