Una alumna de redacció periodística del batxillerat artístic i de comunicació de l’Escola Andorrana de la Margineda em va dir que estava pensant ser periodista, “però jo vull dir la veritat, no vull sentir-me coaccionada, ni pressionada, ni autocensurarme”. I quina és la veritat? A primer de carrera m’explicaven que el periodista ha de ser objectiu, i en el darrer curs et diuen que l’objectivitat no existeix. I durant els anys d’experiència ho corrobores. És clar que allò que és ideal és explicar tot el que passa, el què, el perquè, el com, el quan i l’on. Però molts cops o no podem o ens trobem que, segons com expliquem aquell perquè i aquell com, no som plenament objectius. La veritat, però, pot tenir moltes cares. El més complicat és quan n’has d’ocultar una, pels motius que siguin; aleshores saps que no estàs fent-ho bé. Ningú diu aquí com d’afectats estan la resta de bancs per l’afer BPA i per tot el procés d’intercanvi d’informació fiscal. Ningú obre la boca, entre altres coses perquè ells la tanquen més i perquè de recursos en investigació periodística no n’hi ha en cap mitjà del país. I perquè, no ens equivoquem, els bancs són, com a baix El Corte Inglés, intocables. Mentrestant, anem fent i anem informant del qui ha tingut la mala sort de ser enxampat. Perquè, i si n’haguessin intervingut un altre? Potser també tindríem llistes de comptes sospitosos i d’afers criminals. O no? Aleshores entenc que l’alumna és jove, i que quan jo estudiava també somiava amb ideals. I li dic: “I quina és la veritat? De veritats n’hi ha moltes, i moltes maneres de contar-les.” Ella es queda amb una mirada pensativa.
