I quan puc hi torno. I l’olor, el blau del cel, la calor, la llum i la foscor són diferents, són autèntiques, les originals. Em trobo amb mi mateixa. És com entrar a dins meu. És la terreta. Allà on em vaig criar, formar i d’on vaig sortir, o fugir. D’això fa molts anys. Més de la meitat de la meua vida. Per tant, porto més temps vivint a fora d’aquell racó de món que no pas allà, i, tot i això, quan hi vaig és com tornar-hi. És quan sents un xoc de sentiments a flor de pell, d’aquells que et fan emocionar i et tornen a la infantesa, però també d’aquells que et fan sentir aliena, fora de lloc. Perquè tu ja no ets d’allà (d’aquí). I és que realment és casa meva, els meus orígens. Però d’ençà d’aquella època passada, d’aquella fase d’infantesa i joventut, ja ha plogut molt. I malgrat que aquella cadira a l’ombra del carrer Aurora hi continua sent, ja no hi és el tio Ramon, el que hi seia. I el concepte de casa canvia. Perquè realment casa, casa meva, és on ara visc, on ara crio el meu fill, el lloc d’on ell diu que és. O no? Tampoc ho sé. Depèn de cadascú, de les arrels que posa allà on viu, el fet de tenir o no aquell sentiment d’identitat, de ser d’allà. Potser els que ens hem mogut per voluntat aquest ser d’aquí el tenim més confós. Potser aquesta crisi interior ens fa valorar aquella ombra del Benicadell, aquell arròs al forn, aquella terra blanca, però també ens fa estimar el verd intens i la frescor del Pirineu. I no és un cor partit. Perquè hi ha estima per repartir. Perquè quan hi vaig, hi torno. I m’agrada ser d’aquí i també d’allà.
