Em recordo al pati de la meva escola, que era el claustre gòtic de l’antic convent franciscà de Santa Maria de Jerusalem, a un pas de la Boqueria, i que el 1885 es va traslladar pedra a pedra a la ubicació actual, al xamfrà Muntaner-Rosselló. Jo potser no sé el que és guardar fusta al moll, però ni vostès ni probablement tampoc Salvat Papasseit saben el que és jugar a Curro Jiménez en un claustre medieval. M’hi recordo, deia, recorrent aquells murs centenaris i intentant involucrar els meus companys al joc de després de dinar: “¿Quién quiere jugar/ a indios y a vaqueros?” La cantarella era l’important. Començàvem dos o tres, agafats per la cintura, i s’hi anaven afegint els que es morien de ganes de ser un pobre sioux, un murri apatxe o, més habitualment, el gloriós 7è de cavalleria. El d’indius i vaquerus era un clàssic. Hi vam anar incorporant els èxits de la televisió dels 70, i recordin que només hi havia la Primera i una cosa anomenada UHF que es dessintonitzava sola. Causaven furor Los hombres de Harrelson i –el meu favorit– Curro Jiménez. Sempre em demanava de ser el Estudiante. En fi. Hi pensava l’altre dia veient-la jugar a streamer: retransmetia en directe una partida de Toca Boca, que només sabran què és si tenen una filla de 10 anys. Primer em va semblar quasi una aberració. Però ben pensat, quina diferència hi ha entre jugar a streamer i jugar a indius i vaquerus, a Los Hombres de Harrelson o a Curro Jiménez? I com diu la meva dilecta amiga Maria, i entre els seguidors de ElRubius, Grefg i companyia, que es queden embadalits mirant com els seus ídols juguen a ves a saber què, i els milions d’aficionats capaços de gastar dues hores de vida mirant com 22 xavals hipertatuats juguen a pilota?
