Quan a la creu se li deia Sant Pere Màrtir

Pels volts del dia de Sant Pere Màrtir, el 29 d’abril, tenia lloc a casa nostra una curiosa tradició que els més grans segurament recordaran: la del Sant Pere Màrtir. Aquell dia tothom entrava a l’església amb una petita branca d’avet, tot i que també podien ser de llorer o boix, en forma de creu. Un cop acabada la missa, el mossèn les beneïa amb molta solemnitat. En sortir de l’església, tota la comunitat s’enfilava camí amunt fins a arribar a la part on hi havia els prats més alts que volien conrear. Una vegada allà, cada família al mig del seu prat, anava amuntegant rocs en nua mena de monticle, fent-ho també als marges dels murs de pedra seca que delimitaven els seus límits. Resaven devots un parenostre i plantaven la branca en forma de creu beneïda, també coneguda pel Sant Pere Màrtir a la part més alta d’aquells monticles que acabaven de fer, restant allà plantats fins al moment de dallar els prats. Aquesta creu protegiria els prats i el terme contra les pedregades.

Amb les creus que havien sobrat (es procurava portar-ne en quantitat) les dones se les enduien cap a casa i a la nit d’aquell mateix dia a la vora del foc i quan tothom dormia, en un moment molt íntim i de molta solemnitat, duia a terme un petit ritual, una cerimònia quasi secreta, ancestral, apresa i transmesa per totes les generacions de dones que la precedien que consistia a fer una petita oració protectora i fer cremar el just, perquè pogués caure una goteta de cera al bell mig de la creu, de la candela beneïda el dia de la Candelera, per tal de reforçar doblement el poder protector que hom creia que tenia.

L’endemà a trenc d’alba, aquelles mateixes dones penjaven aquestes creus a la part interior de la llinda de la porta principal, així com a corrals, corts o bordes annexes. El Sant Pere Màrtir conjuntament amb la sal i aigua beneïda del dia del Salpàs o Sal i Ous per Pasqua, protegirien la casa i els seus habitants contra les visites indesitjables de mals esperits o de mala gent. 

Una vegada completada la vida útil d’un any, aquella creu s’esquinçava en petites porcions i en alguns indrets la solien posar cosida dins la roba interior de les criatures més petites de la casa, mentre que a d’altres, era trencada i conservada en un lloc amagat per tal de ser cremada a la llar quan feia tempesta forta per tal d’invocar protecció divina.
Aquest antic i bonic costum es duia a terme a totes les parròquies. La data era variable, però se sap del cert que era oscil·lant i no se celebrava mai el mateix dia. Podia fer-se des del dia de Sant Marc, el 25 d’abril, o Santes Creus de maig, el dia 3, fins al dia de Sant Pere Regalat, el 13 de maig.Depenia sempre de la situació i la climatologia de cadascuna de les poblacions.

Possiblement l’oració que, amb devoció i respecte, resava la família, quan tronava fort, mentre repicaven les campanes de l’església a temporal (“Sant Marc, Santa Bàrbara i Santa Creu, no ens deixeu”) vingui d’aquesta tradició. 

El Gremi de Paraires i Teixidors d’Escaldes, a part de fer Consell per renovar els càrrecs rectors, aquell dia de ben segur que feia festa grossa, ja que, conjuntament amb Sant Ivó el tenien com a patró segons els seus estatuts aprovats pel bisbe Andreu Capella el 13 de febrer del 1604. 

Avui en dia si volen veure un Sant Pere Màrtir fora del seu dia, només caldrà que s’atansin a l’església parroquial d’Escaldes-Engordany: a l’interior del porxo trobaran una magnífica majòlica obra del gran Sergi Mas que representa al sant i a la seva vora un Sant Pere Màrtir d’avet en record d’aquella ancestral i bonica tradició dels nostres padrins.